Tenia el cau a una paret del camí de l’antiga sínia. Aprofitava el trenc horitzontal de la junta entre dos cantons de marès. L’espai mirava cap al sud i el sol l’escalfava unes quantes hores al dia.
Era un camí marginal, tancat al pas públic i on només hi passava ocasionalment el pagès que hi mantenia una zona d’horta. L’home tenia altres ocupacions molt més prosaiques i només els ulls encuriosits de l’infant que saltava ocasionalment per a recollir la pilota, es van fixar en l’ou que romania al costat d’aquell animal fascinant d’ulls de pipella vertical.
Diuen que els primers dragons van arribar a l’illa acompanyant els humans, perquè no es troben anteriorment al registre fòssil illenc. Ens podem imaginar aquella gent, que va anar desembarcant a Menorca decidits a establir-se, amb els seus animals de granja i els corresponents utensilis.
Probablement, fugien de la inestabilitat social que hi havia al nord de Catalunya i a la franja litoral francesa. Entre l’equipatge, era fàcil que hi hagués qualque dragó amagat, en el recer que busquen durant bona part del dia o fent hivernada en els mesos de més fred.
Els dragons furtius es van trobar llavors davant uns paratges nous, que devien ser molt pedregosos, amb abundants boscos i zones humides. Les primeres generacions van conviure encara amb la sargantana original (que ara només ha sobreviscut als illots) i també amb el ferreret, un petit calàpet desaparegut a Menorca i que es va salvar de l’extinció exiliat a la serra de Tramuntana mallorquina.
Això va anar així perquè altres humans que venien a establir-se o a comercialitzar, provinents de prop o de molt lluny, devien dur també altres animals que, amb invitació expressa o com a polissons, van tocar terra menorquina. Diferents exemplars de serps, eriçons, marts, moixos... es van introduir a poc a poc i van anar cercant aliment. Sembla que la sargantana i el ferreret, que no estaven acostumats a aquests depredadors, van esgotar així la seva presència mil·lenària a l’illa principal.
Els nostres dragons esporàdics es devien anar trobant i reproduint-se gràcies al reclam que saben fer i que els permet comunicar-se a certa distància. La magnífica capacitat d’escalar qualsevol superfície, per fina que sigui, també devia ajudar a sobreviure. Poc es pensaven aquells animalons que, segles després, els seus dits tan singulars serien investigats a fons per a poder traslladar una tecnologia similar als viatges interplanetaris.
La dragona solia cuidar entre un i dos ous al seu refugi del camí. A finals d’estiu, desapareixien els ous i l’animal. Llavors, era fàcil veure dragonets joves que fan les primeres caceres. Mosquits, mosques, papallones nocturnes, aranyes, formigues, serveixen per fer el traspàs de matèria i energia.
Quan es va generalitzar l’enllumenat urbà als carrers, es va crear un nou escenari per alguns animals. La llum artificial atreia una gran quantitat d’insectes voladors nocturns i els rèptils que es mouen sense problema per les llises parets verticals, feien una abundant recol·lecció cada vespre.
Ara és diferent, perquè les poblacions d’insectes han baixat espectacularment (un 75 per cent en 30 anys, segons estudis publicats). Les empreses que havien après a fer armes químiques durant les guerres mundials, es van haver de reconvertir quan van arribar els temps de pau. Seguint les petjades de la gent que pensa que tot val per engrandir l’economia, van decidir promoure una agricultura que necessités els seus productes tòxics.
L'estratègia comercial era promoure monocultius explicant que les grans extensions uniformes són més rendibles. En eliminar el mosaic de zones silvestres, no hi hauria depredadors naturals que poguessin controlar aquelles espècies que tinguessin com aliment els sembrats i que, per tant, esdevendrien plaga. La solució la tenien les noves empreses, ara orientades a pregonar la millora de les condicions de vida dels humans. I els tòxics s’han escampat.
Dels sis límits planetaris que ja hem sobrepassat i que posen en seriós risc la supervivència humana al planeta, el que està pitjor és la presència de substàncies químiques agressives que hem abocat al medi (tòxics persistents, microplàstics, etc.). El segon límit en més mal estat és la pèrdua de biodiversitat. Entre d’altres, a causa de l’enorme quantitat d’insectes que hem liquidat.
De manera que els nostres dragons ara s’han d’espavilar. Com que no hi ha tantes papallones nocturnes, els adults baixen de la paret i cacen les paneres que corren pel carrer el vespre.
Pensem-hi quan tinguem la sort de veure aquest descendent dels sauris antics, que encara conviu, sortosament, amb els menorquins actuals.
