Tot i que al llarg de la meva carrera jurídica, de més de quaranta anys, la meva especialitat contemplava bàsicament el que coneixem com a Dret privat, i a pesar que el Dret públic i, dins d'aquest, el Dret Constitucional m'ha interessat especialment ja que afecta a la res publica, que és la que vinc comentant des d'aquestes pàgines, he de reconèixer que els meus coneixements de la matèria són francament limitats. No ha d'estranyar, doncs, al lector que, fins l’any 2020, no tingués coneixement del que significava el «lawfare», concepte sobre el qual aquestes darreres setmanes tots hem assistit a un curs accelerat.
El vaig entendre llegint a «El Economista» un article en què el periodista Mario Becedas l’explicava d'una manera molt clara. Per aquells dies de 2020, dirigents d’Unides Podem havien esgrimit el concepte de «lawfare» per defensar-se de les acusacions que l’oposició havia llançat al Govern de coalició, especialment per la gestió del coronavirus i els seus efectes derivats.
Què significa el terme «lawfare»? es preguntava el periodista, conscient que es tractava d’un concepte poc conegut pels seus lectors, que havia sorgit de l’àmbit acadèmic i aparegut per primera vegada a mitjans dels anys 70. El terme «lawfare», que procedia d’una barreja de les paraules en anglès «law» (llei) i «warfare» (àmbit de guerra), es podria traduir com a «guerra jurídica» i podria definir-se com una manera de denunciar l’intent de desgast del Govern o d’opositors a través dels tribunals.
Així doncs, mantenint una aparença de legalitat i a través del sistema jurídic —però amb l'acord dels jutges i comandaments policials—, amb el «lawfare» es buscaria la caiguda d’oponents polítics amb detencions innecessàries o aparatoses dins d'una investigació judicial feta, però, amb intencions polítiques. El concepte, doncs, hauria d'associar-se amb la més coneguda teoria del «cop suau», que busca els efectes del clàssic cop d'Estat, però sense que es produeixi un enderrocament exprés del poder vigent.
Per posar uns exemples d'abast internacional, des de l'esquerra es va fer servir el terme amb freqüència pel context llatinoamericà amb el que va passar amb Lula da Silva (que va ser processat i condemnat) a Brasil. I molt probablement també es podria aplicar a les condemnes d'opositors fetes pels tribunals a Nicaragua, que, en els últims anys, s'han convertit en el braç executiu del matrimoni Ortega sota un mantell d'aparença legal.
Baixant a l’arena espanyola, el 2020, des d’Unides Podem es va plantejar el «lawfare» quan, enmig de gran tensió política i a l'inici de la pandèmia, va aparèixer un informe de la Guàrdia Civil sobre la marxa feminista del 8-M a Madrid assenyalant el Govern per haver permès aquesta manifestació davant l'agreujament de la situació sanitària, mentre que altres actes havien estat cancel·lats. Els morats van veure en aquest informe un instrument de l'oposició per, amb la complicitat dels tribunals, culpar el Govern.
Més explícit va ser llavors el portaveu d'Unides Podem al Congrés, Pablo Echenique, qui va denunciar que l'informe de la Guàrdia Civil era «un pastiche de bulos» propi d’una estratègia de «lawfare» impulsada des de l’oposició conservadora.
Però va ser Jaume Asens, portaveu parlamentari d'En Comú, qui va assimilar aquesta teoria sostinguda per Podem amb el cas dels independentistes catalans, i ho va fer amb aquestes paraules: «Primer, la caverna mediàtica construeix el marc. Després, la dreta l'eleva. I més tard, el seu braç judicial li atorga certesa. És el mateix esquema que es va usar abans contra altres adversaris polítics, com els independentistes. Ara és en contra el govern de coalició. Lawfare».
També des de la branca catalana dels «morats», el membre de la taula del Congrés Gerardo Pisarello va atribuir a determinades actuacions judicials la pràctica de «lawfare» o «guerra jurídica» en actuar —va dir— com a «braç judicial i policial» de la dreta per «realitzar operacions obscenes de persecució» contra el Govern de coalició «democràticament elegit». Més clar va ser encara Juan Carlos Monedero, que, el 2020, va assenyalar explícitament el PP: «Fa temps que el PP està preparant el 'lawfare' a Espanya, en utilitzar els jutges per, com fan a Amèrica Llatina, aconseguir als tribunals el que no són capaços d'aconseguir a les urnes. Els cops d'Estat ara són blans, però són cops d’Estat».
Comprendrà el lector que, un cop aclarit el concepte de «lawfare», em preocupés enormement que, en el comunicat conjunt de l'acord entre el PSOE i Junts que obria el camí a la investidura de Sánchez, es digués que «les conclusions de les comissions d’investigació d'aquesta legislatura es tindran en compte en l'aplicació de la llei d'amnistia en la mesura en què es puguin derivar situacions compreses en el concepte de 'lawfare' o de judicialització de la política, amb les conseqüències que, si procedeix, puguin donar lloc a accions de responsabilitat o modificacions legislatives».
Una lectura literal i honesta d'aquest paràgraf (malgrat que no és un bon exemple de claredat ni de sintaxi) permetia intuir que s'obria la possibilitat que la llei d'amnistia pogués beneficiar persones que estiguessin sent investigades, o que haguessin estat condemnades, per actuacions que no res tenien a veure amb els esdeveniments vinculats directament amb el moviment independentista, és a dir amb el Procés.
De ser així —que amb l’amnistia es pogués amnistiar a persones per delictes que no tenien res a veure amb el Procés— significaria que podria aplicar-se a casos de «lawfare», és a dir, de judicialització de la política que suposarien un ús desviat del poder judicial per perseguir adversaris polítics. Aquest seria el cas —posem un exemple— de Laura Borràs, condemnada per corrupció a causa d’haver trossejat contractes públics, però que, en la seva opinió, aquesta condemna no respon sinó a una persecució política del Tribunal Superior de Catalunya. Si amb l’amnistia es pogués amnistiar Laura Borràs, estaríem en un cas evident de «lawfare», ja que voldria dir que el tribunal hauria actuat al marge de la llei, i això ens portaria directament a acusar els jutges que el composen de prevaricació per haver dictat, conscientment, una sentència injusta.
No és, doncs, estrany que, davant el comunicat del PSOE i Junts, jutges i tribunals s’hagin sentit incòmodes, però el cert és que, en llegir la proposició de llei d'amnistia que s'ha presentat al Congrés per al seu debat i posterior aprovació, el concepte de «lawfare», pel qual tant han bregat Puigdemont i el seu entorn en les últimes setmanes, no apareix enlloc després que, segons sembla, el PSOE —amb molt bon criteri— s’hagi negat a especular amb aquest concepte, que suposaria admetre a priori que hi ha hagut una persecució judicial (per tant prevaricadora) contra l'independentisme.
Una cosa és, per tant, que creguem que tota l’actuació judicial relacionada amb el Procés no ha estat modèlica i una altra que afirmem que els jutges que hi han intervingut han prevaricat. Ara que, dit això –i que quedi clar—, penso també amb Xavier Melero que, «quan en plena negociació sobre la llei d'amnistia veig alguns moviments extravagants al CGPJ i resolucions judicials com la de García Castellón que treuen del barret de copa el socorregut conill del terrorisme o es coordinen temporalment amb una sincronització més que sospitosa, miro atònit la meva pròpia cara al mirall i no la reconec: em comença a convèncer, malament que em pesi, l'argument de Puigdemont».
