Dia 10 passat, divendres, tenint present la Jornada Mundial dels pobres, a l’escrit diari que enviï als grups de la parròquia (Sant Esteve) i a altres persones, també al Facebook, deia: «Al pobre li manquen moltes coses, però a l’avar totes». I demanant-me qui és l'avar? responia: «Qui, obsessionat, fa el que és incomprensible per aconseguir el que sigui». Acabava la meva reflexió afirmant: «Si hi ha avars a tots els nivells, més val ser pobres».
Alguns, comentant l’escrit, m’assenyalaven conflictes que indiquen l’avarícia que hi ha en el cor dels qui continuen usant armes o provoquen conflictes per aconseguir el que no poden o que ni tan sols intenten mitjançant un diàleg obert i transparent. D’altres apuntaven que l’avarícia, i a vegades també la pobresa, és causa d’una situació personal, familiar, social...; és causa, també, de la poca autoestima o de l’orgull, sempre miserable. Algú accentuava, amb encert, que la pobresa econòmica que no pocs pateixen, és a causa del mercat laboral quan fa ofertes precàries i no només amb la temporalitat i estacionalitat, també amb les condicions i salaris que es mantenen a la baixa.
El papa Francesc, davant aquestes situacions reals de pobresa (i algunes d’avarícia sempre d’assessenyada), ens pidola dient-nos avui: «No esquivis cap pobre». No, no siguem partidaris d’una Església narcisista, sinó d’una Església missionera d’ulls oberts i de cor misericordiós.
Front les actuals dificultats, tots els cristians som convidats a viure la Bona Nova de Jesús. Som convidats a esdevenir sagrament de comunió i d’esperança enmig d’una rutina diària no poques vegades vestida d’indiferència o de rebuig front la pobresa i l’avarícia de tants.
Als qui volem col·laborar amb Jesús se’ns demana constància i fidelitat, esperança ferma i amor diligent en el servei dels més pobres.
Reclinats com Joan sobre el pit del Senyor, recordem:
1. El síndrome de Samaria. Que el pou ens representi que hem d’atendre a totes les pobreses oferint aigua fresca: escolta, acompanyament, dignitat... Que la samaritana ens desperti a les persones que trobam fent camí, a les que ens toquen a la porta, a les que esperen atenció i ajuda.
2. El camí i el samarità en terra estrangera. Que la figura d’aquest foraster ajudant a una persona malparada, enforteixi la nostra compassió davant situacions extremes. Una Església que adopta un servei desinteressat respon millor al missatge de Jesús que una Església que reposa feliç observant obres externes, tot i que siguin força brillants.
3. Síndrome d’Emmaús, camí d’anada i tornada a la comunió eclesial. No visquem establerts en les nostres seguretats materials o criteris inamovibles que ens fan enfora de la comunió en l’Esperit i de donar testimoni que hi ha Algú que està per sobre dels propis criteris i que és capaç de restablir la unitat, el treball en grup, la comunitat de carismes de l’Esperit. Necessitem refer camins de desencís, de pobresa, i viure la comunió eclesial, passant pel contacte íntim amb Jesús i acceptant el vigor de l’Esperit.
