Les males cares, els insults i les grolleries són com el vinagre, s’han d’emprar on toca i amb moderació. Amb excés o quan no corresponen, molesten. A més, en totes les maneres de mostrar disgust hi ha una escala gradual no escrita, de menor a major intensitat, més o manco acceptada per tothom, que s’ha de considerar.
Felip VI va rebre Pedro Sánchez amb la cara que un apassionat del futbol rep la inesperada visita d’un familiar polític quan està a punt de començar un Barça-Chelsea. Un malestar lleu. Si s’hagués quedat mirant cap a la banda oposada al president, plegat de braços o negat la salutació, la incomoditat demostrada hauria estat molt superior.
Díaz Ayuso utilitza al Congrés una paraula més pròpia de quan ens prenen l’aparcament quan ja teníem l’intermitent posat. Idiota, babau o el clàssic gilipollas haurien situat l’ofensa a un nivell inferior, i per augmentar-la se m’ocorre posar un ‘la gran’ davant l’ocupació laboral de la figurada mare. És un insult greu.
El president del Consell va dir al ple que estava fins als ous, al·lusió genital que en el sistema mètric de l’afartament supera a fins als nassos o el monyo, en una escala que valora més la sensibilitat de l’òrgan que la seva latitud corporal. Va demostrar estar molt tip. Per augmentar-ho hauria d’haver emprat un altre sinònim de les coses o afegir-hi un complement a ous, com la meitat final de l’insult d’Ayuso.
També hi ha una escala gradual de cabreig popular. Manifestar-se al carrer demostra un malestar moltíssim superior a queixar-se amargament en qualsevol àmbit comunicatiu o a les pancartes al balcó, i inferior a la vaga o la rebel·lió. En açò coincidirem tots. En el que no hi ha consens és en el motiu de les manifestacions, ja que les recents a Madrid (legítimes, clar) són per assumptes que alguns ciutadans posam en l’escala d’importància més abaix que altres causes, per les quals ningú no surt al carrer, com la carència de certs metges o els disparat(at)s preus d’aliments com la fruita o els (altres) ous.
