No és gens convenient alliberar els animals exòtics al medi natural, perquè poden causar diferents problemes, tant de desplaçament dels autòctons com d’introducció de noves malalties. Per això, aquell esquirol coreà que un dia va aparèixer al pati d’uns veïns, va acabar dins una gàbia d’ocell, tot i la voluntat de donar-li una vida digna.
Algunes informacions aconsellaven no incorporar cap amagatall opac a la gàbia, perquè si es posava en mode hibernació no se’l podria veure. Això era massa cruel i l’animalet va gaudir d’un refugi de llenya, càlid i fosc. També recomanaven posar-li una roda de hàmster, perquè pogués gastar energia sense anar a cap lloc.
La roda del hàmster és una analogia que s’usa sovint per a il·lustrar fenòmens socials. Fer girar la roda pot ser positiu, en tant que l’exercici físic aporta benestar des dels intestins al cervell. Però també és sabut que fer-ho en excés, i especialment entrar en mode estrès en veure que la roda cada vegada va més ràpid i no en pots sortir, genera substàncies negatives per al propi cos.
El model econòmic basat en el creixement sense límits, ens condemna a fer anar més ràpid la roda fins al punt d’esgotar-nos (les persones i el planeta) sense que, a partir de cert ritme, en treiem cap profit. No ens ha d’estranyar, perquè generalment mesuram l’èxit de l’economia en el creixement del PIB, que ve a ser com mirar la velocitat de la roda i concloure que, com més ràpid, millor.
Però si incorporam altres paràmetres, la conclusió no és tan diàfana. Molts països tenen major esperança de vida que d’altres que mouen més del doble d’economia. Deu ser que hi ha més factors a tenir en compte i que, a partir de cert llindar, el creixement econòmic ja no es tradueix en benestar.
Només que agafem la renda per càpita, que és el PIB dividit per la població, veurem què ens ha passat a les Illes Balears, que a mitjans dels anys vuitanta estàvem entre les regions més pròsperes en comparació amb la resta de l’Estat, i de llavors ençà hem baixat substancialment. Però el que crida més l’atenció és que això ha succeït mentre triplicàvem el nombre de turistes. Tampoc aquí no ens ha servit passar de cert llindar.
Els titulars de premsa i les declaracions institucionals i empresarials habituals, segueixen valorant la nostra evolució mirant només la velocitat de la roda. Així, sembla un èxit que hagin vingut més turistes que mai o que venguin més creuers. És com fixar-se només en el capítol d’ingressos de la comptabilitat sense voler veure el nivell de despeses. De fet, és confondre els ingressos amb els resultats.
I és que no tot son ingressos. La inversió que es fa perquè la gent tengui estudis superiors, no torna a l’Illa (convertint la inversió en despesa). L’accés a l’habitatge és de cada any més difícil perquè empram les cases per generar més places turístiques (i això dificulta que vengui gent que no treballa en turisme). Treballar només de temporada sol requerir un subsidi públic per aguantar fins el pròxim estiu...
Davant això, se’ns diu que necessitam més volum turístic. Com la locomotora embogida dels germans Marx, que reclamava més llenya i anaven cremant els seients i allò que calgués per aconseguir anar més ràpids, sense recordar gaire on anaven.
L’esquirol coreà no va tenir roda de hàmster. L’intent de viure en llibertat dins la casa va quedar clar que no era factible i es va traslladar a una gran gàbia naturalitzada al pati, amb diversos metres per pujar i baixar d’una branca, amb amagatalls foscos i càlids on dormia i on guardava fruits secs. Amb prou gruixa de terra com per excavar també un cau de temporada, que tapava amb una bolla confeccionada amb terra i saliva. Podia administrar l’esforç físic amb més sentit. Va viure uns quants anys.
És complicat actualment trobar representants empresarials i institucionals que vulguin participar de l’exercici d’imaginar com pot ser Menorca al 2035. Però de la conversa per decidir quins escenaris voldríem assolir o quins no, es dedueixen les accions que s’haurien d’anar impulsant pròximament.
El cicle de xerrades de «Menorca a la deriva» va d’això. D’analitzar les tendències i els reptes i valorar, com a comunitat, quines actuacions caldria emprendre en cada temàtica. Potser no podem tenir completa llibertat, perquè les interaccions amb altres són enormes, però es poden crear altres realitats més enllà de la roda malaltissa.
