Ponç Pons és un escriptor menorquí estimat i admirat. Ell diu que va estudiar a l’institut Josep Maria Quadrado, però jo no l’hi vaig veure mai. Quan jo vaig entrar, ja se n’havia anat. Havia vist algunes de les seves publicacions, «Dins un perol d’aigua infecta», del 1977, «Quadern d’amorositats i altres interferències», del 1979, però la primera vegada que el vaig veure a ell en persona va ser el 1980, si no ho record malament, quan jo havia publicat un llibre de narracions a can Moll, «Amb la mort al darrere», i ell va venir a ca nostra a entrevistar-me, encara molt centrat en els «Contes menorquins».
Jo llavors vivia a la casa dels meus pares, al carrer de Santa Bàrbara, que poc a poc s’havia anat poblant de vesins i que continuava essent per mi una via oberta a la fantasia. En Ponç Pons em va semblar un jove correctíssim. Magre –senzill, hauria dit la meva mare–, estudiós, profund i ja d’entrada destil·lant en el posat respecte i autenticitat. Record que jo escrivia dins una saleta afegida al menjador i en un moment donat vaig cridar na Rosa, la meva dona, i en Ponç va experimentar un lleugeríssim sobresalt. Ho vaig interpretar com que aquell jove escriptor trobava alguna cosa molt planera en el meu tracte o en la meva manera d’escriure, perquè na Rosa sortia a la segona pàgina del llibre que acabava de publicar, enmig d’un relat de ficció.
Després en Ponç Pons va florir de manera esponerosa, va créixer en literatura com el bíblic gra de mostassa, de manera que va quedar a l’alçada del «regne dels cels» de la literatura catalana i de l’amor a la pàtria menorquina. Va publicar una dotzena de llibres de poesia, a més de narrativa, teatre, aforismes, dietaris, traduccions i va rebre també una dotzena llarga –dotzena de frare– de premis literaris. El darrer llibre que li he llegit és el titulat «Humanum est, epigrames de Claudi Valeri», publicat per Quaderns Crema, que em va impressionar per la seva autenticitat, el seu llenguatge planer i per la capacitat de ficar-se dins el cap d’un personatge de l’època romana amb un verisme corprenedor. Aquest és en Ponç Pons, l’home que ha acceptat de presentar «La dama de Constantinoble» a Maó.
Jo crec que «La dama de Constantinoble» és una novel·la d’aventures amb fons humà, enquadrada en les peripècies dels menorquins que van patir les conseqüències de «s’any de sa desgràcia», 1558. Van ser privats de vida, perquè van morir degollats, o de llibertat, perquè van ser fets captius, portats a Constantinoble i escampats per l’imperi otomà, els qui no van morir de pesta o d’altres causes derivades de l’esclavitud. He volgut que a la novel·la hi fossin presents aquests dos elements, l’aventura i l’anhel de llibertat. L’aventura, tenyida d’uns quants vels fantasiosos –realisme màgic, en diuen– i el drama humà de la pèrdua de la casa, la terra, la llibertat i sovint la vida. El periple pel Mediterrani i per les contrades exòtiques de l’imperi otomà m’ha facilitat la tasca de fer la novel·la entretinguda.
La documentació que he hagut de cercar, a partir de les ensenyances històriques de Miquel Àngel Casasnovas i Florenci Sastre m’ha ajudat a fer la narració més creïble. He procurat situar-me a l’època, veure arribar les galeres turques, assistir a la lluita dalt les muralles, contemplar la disbauxa del saqueig, embarcar en les galeres i viure-hi –o sobreviure-hi–, entrar al palau de Topkapi com les esclaves de l’harem del sultà, ficar-me dins el cap de Solimà el Magnífic i altres personatges històrics, baixar a les ciutats subterrànies, ser empresonat pels pirates barbarescs, veure Ciutadella devastada, assistir als abusos de la cobdícia humana, etc. Quanta soledat devia patir un captiu de Constantinoble? I si el captiu era una dona, una captiva, quant de desemparament, quanta submissió, quina càrrega immensa de soledat! Potser per això vaig escollir una dona com a protagonista i li vaig posar un nom significatiu, Sola. Us avançaré que la novel·la acaba amb aquesta frase: «Sé que sa dona és s’ànima del món».
