No sé si també els passa. Si arranc un dia malament, ja no remunta, tot va tort. Em succeeix com a moltes coses mal encaminades que no remunten ni amb anys. Per exemple, el film «Wish» evidencia que el talent a Disney va quedar gelat fa deu anys amb «Frozen». Un mal dia llarg té Podemos i el seu orgull. Una mala primera cirurgia estètica ja no s’arregla bé. Mala ratxa viu, segons PISA i qualsevol que s’hi fixi, el sistema educatiu, tot i que tampoc s’ha de caure, com he llegit, en elogis nostàlgics a l’EGB, perquè jo d’aquells afluents de rius que vaig estudiar amb dolor no en record cap, ni vull, ni me fa falta.
En un mal dia etern estan les llistes d’espera a la sanitat pública, malaltia que no troba un tractament definitiu i acumula cures superficials com la millora ara retributiva del personal (al final, sempre els diners) mentre als pobres pacients se’ls empitjoren els mals, les diòptries, el colesterol i el cabreig (dolent per la tensió).
I un mal dia que ja s’allarga massa és la reforma de la carretera general, actuació imprescindible a una infraestructura obsoleta que es retarda i s’encareix una barbaritat pel fet d’haver-la convertit en bandera política. I no sembla que hagi de millorar. Ara el PP cercarà la fórmula de compatibilitzar el pont de Rafal Rubí i les condicions de la declaració talaiòtica, com es va perdre molt temps per trobar la fórmula d’esbocar-lo sense rebre una querella. I quan açò es solucioni, no es confiïn. El mal dia serà enfora d’acabar. Queda el tram Alaior-Ferreries i el seu complicat repte de dissenyar el pas per es Mercadal, ara un desastre de velocitat limitada. I no és només que el cost d’un tram s’hagi duplicat (tot puja, estimats), el més greu és que des de la primera pedra de la variant de Ferreries, la reforma de la Me-1 avança al ritme d’1,5 quilòmetres per any (uns quatre metres al dia), i en queden una vintena bona. Es juga amb la seguretat de molts conductors i acompanyants, que no mereixen ni tenen gens de ganes de tenir un mal dia al volant.
