Sí, digui.
- Hola, és açò el Pol Nord?
- Sí, quasi. Ha cridat vostè a Rovaniemi, al nord de Finlàdia, a l’entrada mateixa al Pol Nord. Per cert, què és el que desitja. Ja sap que el termini acaba molt aviat. No ens podem despitar, ja que ara tenim molta competència: Amazon, eBay, Pinduoduo, Rakuten, Zalando, TMall... clar que cap d’elles té el component de la nostra, la il·lusió.
- El termini per a què?
- Perquè ha de ser?, per enviar les cartes.
- Ah, ja. És per això que els estic cridant. Jo voldria tenir unes paraules amb el Papà Noel. És vostè un elf?
- Un elf, no. Jo som un emigrant de Senegal. Ara estic a la central telefònica de la ciutat, perquè tota la gent d’aquí van a escarada als tallers de les joguines. És amb el Papà Noel que vol parlar?, amb el de la darrera versió de la Coca-cola?
- No em digui que en té més d’un.
- Home, aquí en tenim tota una gamma, tenim Santa Claus, Santa a seques, tenim el Pare Noel, tenim en Joulupukki, també hi ha el Father Christmas, el Viejito Pasquero, el Père Nöel, el Babbo Natale
- Jo vull l’estàndard, res de coses rares, ja està prou embullat el món. El Papà Noel banc i vermell, de barbes llargues i cabellera blanca i perfum de clau d’espècia.
- Aquí el tenc, ara li pas el telèfon.
...
- Sí, bon dia, ho, ho, ho. Amb qui tenc el gust de parlar?
- Miri, som en Josep Portella i el crid des del diari Menorca, sempre atent a l’actualitat.
- Menorca, vaja casualitat. Aquest estiu he estat per Menorca d’incògnit. Ja pot pensar que ni jo ni miss Claus ho tenim bo de fer, anar d’incògnit. Ens vam allotjar a un apartamentet de Son Bou. Quina platja més polida! I quina calor que feia! Com que no tenia amb qui deixar els meus rens, els vaig portar fins a Menorca. Escolti, van fer net de gespa els jardins. El Quique Moll encara ens deu buscar. Quin sol que tenen vostès! El primer dia em vaig cremar les celles i tot. Quan vam tornar a Rovaniemi els amics no em coneixien, semblava en Basilio, aquell que cantava «Cisne cuello negro». Tornaré, vaig conèixer un Toni, mitjana edat, amb pocs cabells i molts diners, que em convidà a tornar per fer un duo i cantar poemes seus a ritme d’havanera. Sap, crec que me fa falta promocionar-me a Menorca.
- Idò, com és açò?
- Tenc pocs adeptes a l’Illa. Costa molt entrar amb el producte a Espanya. Des de la guerra de Cuba, Espanya és terreny vetat per tot el que faci olor de ianqui. I des de que la Coca-cola va fer una nova versió meva, un Santa Claus per al gran consumidor, més difícil ho tenc. Vostès són molt dels reis d’orient, no d’aquell que viu a orient com un rei que pelava faves, sinó dels meus competidors: el Melcior, el Gaspar i el Baltasar. Ells sempre han existit en la mateixa història, en canvi, la meva s’ha d’anar renovant perquè no perdi vigència. Però he de reconèixer que a poc a poc va millor. Antigament em miraven malament, però ara ja tenc un grupet de seguidors fidels, sobretot entre els nous residents a Menorca. A veure si aconseguim que hi hagi cinc dies de regals. Açò seria el summum de la nostra societat capitalista, ho, ho, ho. El primer, el Black Friday, on la gent és capaç de comprar coses que no necessita, només perquè són rebaixades de preu. Així són feliços, pensant que gastant hi guanyen. El segon seria el dia de l’amic secret, ja molt incorporat a la cultura juvenil i al món de l’educació, però encara pendent d’una reactualització. El tercer dia seria el del tió, ja sé que vostès no tenen aquest costum a Menorca, però estaria bé promocionar-lo, ja que no hi ha res com la imaginació. Si als fillets i les filletes ja els costa creure que hi ha un senyor que reparteix regals per tot el món, milions de regals que caben tots en un sac, amb un cabriolé destapat que menen nou rens voladors a les ordre de Rudolf, com ha de creure que pegant bastonades a un tió, el tió cagarà regals? Ho, ho, ho. Bé, no és una crítica, que va, ni molt menys. És un monument a la imaginació. Tots nosaltres, petits i grans, necessitem viure alguna estona cada dia en la imaginació. El món real és tan gris, tan rutinari, tan repetit, que si no ens perdem en els desigs fa mal viure. Després d’aquestes tres festes regaleres podríem celebrar la meva diada. Desenganyis, avui a totes les cases ja hi ha un arbre de Nadal. O sigui que ja tenim la primera part feta. Al final tancaríem el cicle amb els reis. O sigui, una cultura de síntesi. S’ho imagina, una festa constituïda per cinc dies hàbils per regalar? Això seria el súmmum del consum, el consummum, ho, ho, ho.
- El que jo volia saber és si a Menorca li fan prou cas. Aquí tots són del Barça i del rei negre.
- No es pensi. Ja he rebut un bon feix de cartes. Un tal Héctor Pons em demana un conservatori de música nou, ja fa anys que me’l demana, però ell ja sap que no ho puc dur tot; a més, on el posarà? Na Juana Mari de Ciutadella em diu que s’ha portat molt bé i em demana tres regidors per a poder tenir majoria absoluta. Un senyor que m’escriu anònimament i firma amb una bandera vol que faci desaparèixer tot un idioma, la veritat és que no ho he entès, jo em dedic a fer aparèixer no desaparèixer. Un tal Simó Gornès diu que ja va tenir enguany, quan li va passar el mateix que a la protagonista de Princesa per sorpresa, però que li agradaria ser ministre de Cultura. Una tal Maite Medrano em demana el manual «Cómo hacer amigos», ja que em confessa que se sent tota sola, que ella en realitat no és com creuen els altres que és, que tot això és una campanya de la premsa. Tenc un seguidor de nom José Luis que em demana un himne per al seu poble amb ritme reggaeton. Un altre, de nom Oriol, em diu que si no li puc regalar en Doncic almenys li dugui un pivot de dos vint. En tenc un que nom el mateix que vostè que em dona a triar: o treure la loteria de Nadal o guanyar el premi Planeta, ho, ho, ho.
- Vaja, quina coincidència, he, he, he. Aquí hi ha molta gent que no creu gens amb el papà Noel, però practica la tàctica del per-si-de-cas.
