Per poc que ho reflexionem, i per molta bona voluntat que hi posem, cal reconèixer que no és fàcil encaixar en l'esquema polític actual, emmarcat en una Constitució de la qual celebrem aquests dies el quaranta-cinquè aniversari, que, perquè el Govern es pugui entendre amb un dels seus socis d'investidura s’hagi de tenir un mediador internacional, en aquest cas el salvadoreny Francisco Galindo Vélez, que els acompanyi en unes reunions que s’han de celebrar a Suïssa (país neutral), ja que el líder de Junts (que ho és sense tenir cap càrrec orgànic dins el partit) resideix a Brussel·les des que es va escapar d'Espanya per evitar ser jutjat i condemnat pels tribunals després de posar en perill el sistema polític espanyol amb una declaració d'independència que va estar vigent durant poc més d'un minut.
Però si entendre aquest joc no és fàcil per a la resta dels mortals, més difícil és comprendre que el Govern espanyol no només hagi acceptat el requisit del mediador per entendre's amb Junts (els set vots dels quals són necessaris per mantenir-se en el poder), sinó que també necessiti un mediador diferent (confio que, com a mínim, en aquest cas s'actuarà des d'Espanya) per entendre's amb un altre soci d'investidura, l’Esquerra Republicana de Catalunya, els set vots de la qual també són necessaris per sostenir el Govern de Pedro Sánchez.
Però el més sucós del cas no és el fet d'aquestes dues mediacions, sinó la circumstància que les exigeix, que, a diferència del que assegura Feijóo, no és principalment la voluntat de Sánchez d’aferrar-se al poder, sinó la guerra civil que, a Catalunya, viuen els dos partits independentistes, amb l'objectiu principal de vèncer-se mútuament o, com a mínim, de ridiculitzar-se, intentant demostrar al seu públic que «jo soc més independentista que tu» i dissimular el que, en realitat, estan fent, que no és altra cosa que abandonar la política-ficció a la qual s'havien aferrat per acollir-se a la realpolítik, l'única possible.
El primer que abandonà els núvols de la utopia va ser Junqueras, qui, després de ser el causant que Puigdemont no dissolgués el Parlament català el 2017 (recordeu les famoses trenta monedes de plata que li va llançar Rufián) i d’haver anat a la presó, ha vist que l'Estat espanyol disposa d'armes i bagatges (legals i paralegals, lawfare inclòs) que difícilment poden ser vençuts i que l'únic camí viable és el que transcorre per la legalitat constitucional. Suposo que haver patit la presó i aconseguit l’indult ha estat una lliçó que mai no oblidarà, per això ha decidit donar un tomb a la política del seu partit i optar pel diàleg.
Més difícil ho tenia Puigdemont ja que, en no haver-se sotmès a l'acció dels jutges, ha continuat muntat en el núvol de l'irracional, ja que irracional ha estat (alhora que gens democràtic) el seu Consell per la República ubicat a la seva casa de Waterloo, que li dificulta abandonar el paradís de la utopia per adaptar-se a la realitat, ja que sap molt bé que qualsevol renúncia comporta que l'altre li pugui retreure la seva abdicació. Per això ha d’ornar la seva política amb subterfugis estranys i fins i tot ridículs, com aquest del mediador, com si el que tenim aquí fos un conflicte entre estats per la sobirania d'un territori, o la necessitat de mediar en un conflicte armat, com el que mantenen Ucraïna i Rússia, que exigeix un mediador internacional que garanteixi la neutralitat de la seva missió.
Això no obstant, hem de reconèixer que aconseguir una taula de negociació a Suïssa ja és en si mateix un triomf de Puigdemont, perquè, si més no en aparença, aconsegueix que Sánchez accepti els seus postulats, alhora que obliga Junqueras a exigir alguna cosa paral·lela per no quedar-se enrere davant d'unes bases que, desconcertades, els van retirant el seu suport, que ha passat de ser massiu a ser encara important però molt menys del que ho havia estat temps enrere.
A més, amb aquest joc de taules paral·leles, tant Puigdemont com Junqueras han aconseguit exacerbar els ànims del PP, que, com ens té acostumats des que Feijóo n’ha pres el comandament (amb el permís d'Aznar i d'Ayuso), ha posat el crit al cel per la cessió de Sánchez a Puigdemont, acusant-lo sense pal·liatius de «vendre Espanya als que volen trencar-la», crit que serveix a Puigdemont de salvavides en un moment en què Junts ha de contenir les seves pròpies crisis internes, que tanmateix hi són i afloraran més prest o més tard, ja que, com raonava fa uns dies Ernest Folch des de les pàgines de «El Periódico», tots sabem que aquesta taula mai desembocarà en un referèndum per la independència i que l’únic valor que té és el de la seva pròpia existència, amplificada fins a límits grotescos pels qui pretenen combatre-la (és a dir per Feijóo i els seus aliats).
Diu Folch que, en realitat, l'únic que vol demostrar Junts és que la seva taula és millor que la d'Esquerra, i que Puigdemont negocia millor que Junqueras, quan el que està fent no es diferencia del que ja van fer els republicans a la primera taula, el valor únic de la qual també era —val la pena repetir-ho— la taula mateixa.
El més curiós d’aquesta comèdia de l’absurd és, però, que la ira en què s'ha instal·lat Feijóo fa que els populars contemplin l’episodi grotesc de les dues taules de diàleg amb el Govern com una actuació humiliant i roïna de Sánchez per a Espanya i els espanyols, mentre el líder socialista, en el seu cada dia més avançat maquiavel·lisme, sap que aquesta mena de concessions extravagants a Junts i a Esquerra condueix a l'anul·lació mútua dels dos partits independentistes, ja que cadascun es dedicarà bàsicament a criticar el que l’altre ha aconseguit o no ha pogut aconseguir.
Com a mostra del que dic és que, a pesar de l’enorme repercussió que les dues taules han tingut al si del PP, que, com mai, s’ha posat en peu de guerra, aquestes no han provocat cap mena de resposta a nivell internacional, perquè ningú a Europa creu que el conflicte que tenim els espanyols amb Catalunya sigui un conflicte territorial entre estats, sinó un problema intern d'Espanya que els espanyols estem condemnats a resoldre.
I mentre Feijóo vocifera, ni Esquerra ni Junts semblen adonar-se del ridícul i estèril que suposa la convivència de dues taules que, més que escenificar el conflicte entre Catalunya i Espanya, són sobretot l'expressió d'un conflicte domèstic de l'independentisme. En realitat, aquesta coexistència de dues negociacions que ningú sap en què es diferencien l’una de l’altra és el resum perfecte de la guerra fratricida que està destruint l'independentisme. I això perquè els líders que es creien molt astuts han resultat ser una calamitat ja que, si haguessin estat capaços d'acordar una unitat real d'acció, una sola taula de negociació i un sol discurs, segurament haurien aconseguit molt més del que aconseguiran d’aquesta manera.
En definitiva, que, més enllà de les dues taules que s’han constituït, la taula que de veritat necessita l’independentisme català és la que hauria d’aplegar Esquerra i Junts per dirimir les seves irresolubles diferències.
