Existeixen a la natura dues forces primordials, una vers l’agregació, la cooperació i la simbiosi, i l’altra vers la disgregació, l’agressivitat i el ressentiment. En el primer cas, la natura porta a la civilització i els seus diferents graus d’objectivitat institucional, i en el segon, a la lluita violenta –incompatible amb la reconciliació- pròpia de la vida primitiva i selvàtica. Ambdues realitats es troben presents igualment en l’home, individualment com social considerat. La principal forma d’expressió de la convivència humana civilitzada és la «legalitat», constituïda sota la figura de l’Estat (la modalitat moderna del qual és l’«Estat-nació»).
Els manuals a l’ús defineixen «Estat» com aquella institució encarregada d’exercir el monopoli en l’ús legítim de la violència, la qual cosa podria aparentar un caràcter paradoxal: la «llei» apareix com a conquesta civilitzada pel que fa a la regulació pacífica dels conflictes –serveix per a eliminar la violència bruta- però, en ella mateixa, incorpora la capacitat de fer-se valer per mitjà de la coacció i l’amenaça de fer-ne un ús legítim –de la violència-. Això no respon a cap contradicció, sinó al fet que la tendència a la disgregació, la violència i el ressentiment, de caràcter primari i instintiu, és present entre els éssers humans –especialment a l’hora de reaccionar davant els conflictes i les frustracions que apareixen immediatament, sense intervenció de les institucions externes reguladores-. Així ho entengué Sòcrates, qui interpretà la seva pròpia mort –assassinat, per als seus deixebles– com a –políticament, i jurídica– «legítima».
Darrera del respecte al principi de legalitat –l’home és un animal «legal» que, per això, no és totalment ni un salvatge ni un animal– hi ha el respecte a la condició de persona com a membre d’una comunitat –intersubjectivament– regulada, només per mitjà de la qual em constitueixo en «ciutadà lliure».
La «Polis» –l‘Estat o comunitat política–, per tant, és la mediació necessària –condició de possibilitat– per a la conquesta de la llibertat individual, la qual no pot desenvolupar-se en un context de coexistència competitiva, de retorn –en el sentit de «retrocés»– al principi de la «lluita» més compulsiva i primària. Aquesta és la diferència entre la lògica de l’Estat i la d’una «màfia», que alguns líders populistes semblen no haver copsat. No hi ha més llibertat per portar pistola dins la butxaca, ni per desmantellar –ni que sigui per raons econòmiques– els sistemes de benestar i de salut públiques, o els serveis socials. Ben bé al contrari: la conquesta de la llibertat requereix del desenvolupament de la consciència –per part de tots– de la centralitat del «valor» d’allò públic per a la realització del projecte de vida personal, més enllà de la fal.làcia en virtut de la qual allò que és de tots no és de ningú, o que allò públic és sinònim d’ ineficiència i de corrupció.
La «demagògia» passa per simplificar tant que, a manca d’una mica de reflexió, el missatge pot semblar temptador, i fins i tot favorable als interessos del votant «desemparat». La ineficiència i corrupció ho són de les persones que gestionen allò públic, si és que elles mateixes no entenen la diferència entre allò públic i allò privat. A major desenvolupament social, més necessitat de prendre consciència del valor i la importància d’allò públic i, per tant, d’una gestió eficaç i honesta, responsable i justa, sempre en benefici del «conjunt» dels ciutadans i no només dels més propers; justament d’allò que és públic, del que ens fa partícips d’un mateix cos social i d’un àmbit «compartit» no ja de «coexistència», sinó de «convivència», amb fites de vida bona i justa consensuades, només en recerca de les quals se’n pot derivar el major benefici per a tots.
És la «cooperació» social, i no pas la sola competència, el veritable motor del progrés humà. Això no exclou la possibilitat de discrepància respecte dels costums i usos establerts, però la meta d’una praxi responsable ha de ser la transformació, no pas la liquidació, de les estructures i institucions que són la base de la forma de convivència civilitzada, tal com ho pretenen certes formes d’insurrecció primària.
