La setmana passada vaig tenir ocasió, per l’impuls del Centre d’Estudis Locals d’Alaior, de veure i gaudir del documental de Macià Florit, «Pedreres de marès», que es va projectar a la sala d’activitats ciutadanes.
La projecció anava acompanyada d’una xerrada posterior amb l’autor del treball, algunes de les persones que el van protagonitzar, com en Miquel Àngel Marquès i en Joan Caules, i també na Laetitia Lara i n’Anna Maria Bagur, responsables de Líthica, un dels projectes més sòlids i idiosincràtics de la nostra illa.
El documental aconsegueix, en escassos 30 minuts, traslladar-te la bellesa i l’autenticitat d’un ofici condemnat a morir, el de trencador. I ho fa amb tota la saviesa d’un ull que observa el que es veu i el que hi ha ocult a la superfície, i que només una mirada d’artista aconsegueix captar amb la poesia i el realisme necessari per fer-ho creïble i tendre, testimonial i emocional a parts iguals. Un treball, el de Macià Florit, veritablement impecable, no només pel document gràfic que documenta un ofici ancestral a ca nostra, sinó també perquè aconsegueix encapsular una essència d’illa, un passat que s’esmuny, un pòsit que ens configura com a poble i que cal conèixer i preservar a la memòria, malgrat el temps, inexorable, ens vagi fagocitant l’ancestre.
