Diumenge passat, «Es Diari» duia com a notícia de portada el següent titular: «El Consell eliminará el límite de 90 m2 para legalizar más hortals». I subtitulava així la notícia: «Mientras que la norma actual deja fuera de ordenación el 75% de las casas, con el cambio se amnistiarán la mitad».
Sí, el diari ho deia així de clar —«se amnistiarán la mitad»—, amb aquestes paraules que no han causat cap mena de sotsobra a la ciutadania i, encara menys, als consellers del Partit Popular que són els que han decidit que aquesta amnistia no sols és aconsellable, sinó també desitjable per a la pau social.
Desplegant la notícia, el periodista David Marquès explicava que durant els darrers 20 anys —ço vol dir des de l’aprovació del Pla Territorial Insular (PTI) pel govern socialista que presidia Joana Barceló—, la proliferació d’edificacions il·legals en sol rústic s’havia frenat, la qual cosa demostra la bondat d’aquella norma, ja que els nuclis d’hortals que havien crescut descontroladament des de la dècada dels anys vuitanta, amb prou feines sumen mig centenar de construccions més de les comptabilitzades l’any 2003.
Reconeixia, a més, que l’acció judicial impulsada a Ciutadella, amb l’apertura de 700 expedients per delictes urbanístics i la creació del Consorci insular de Disciplina en Rústic, també havien influït per aturar noves il·legalitats, se suposa que pel temor a la inspecció, encara que aquest temor no ha impedit que alguns propietaris seguissin ampliant les seves cases i construccions sense llicència. És a dir il·legalment.
El fet és que durant molts anys (sobretot abans del PTI de 2003), a Menorca hi havia dos tipus de propietaris: uns que ajustaven el seu comportament a la llei i no construïen en sòl rústic si no obtenien la corresponent llicència municipal, que, en molts casos, permetia només la construcció de petites edificacions que no eren aptes per a ser vivendes habitables, mentre que d’altres, més llançats, construïen al seu antull, prescindint de la legislació vigent i, per tant, sense els costos i les limitacions que edificar amb llicència comporta (si l’administració no actua després mitjançant les seves competències en disciplina urbanística). A més, aquests propietaris —els més llançats— van construir en molts casos edificacions molt superiors als 90 metres, que van convertir en vivendes familiars en sòl rústic.
Sense entrar en consideracions ètiques, en les quals no em correspon entrar, el cert és que el mal comportament urbanístic d’alguns ciutadans i la desídia —en realitat el desistiment en les seves funcions— per part de l’administració, que més d’un cop va fer els «ulls grossos» davant aquesta realitat, i que en molts casos era còmplice passiva de les actuacions urbanístiques il·legals —recordeu aquell batle que s’enorgullia que, al seu poble, es construís sense llicència, però no sense «permís», perquè «el permís jo els l’he donat»—, ha acabat afectant tota la ciutadania, perquè el temps no ha transcorregut debades i l’acció administrativa per actuar contra les actuacions il·legals ha prescrit, de manera que l’incívic comportament dels uns i l’abandó de funcions dels altres ha creat un problema que és de tots. Un problema mal de resoldre.
No és, doncs, estrany que el Consell insular, davant una situació de fet de la qual no n’és el primer responsable (encara que durant molts anys no va potenciar com corresponia l’exercici d’una disciplina urbanística estricta), hagi de cercar una solució, i sembla que l’ha trobada amb aquesta «amnistia» que ha decidit concedir a un bon grapat de propietaris que, en eliminar el límit dels 90 metres, aconseguiran salvar —és a dir legalitzar— les edificacions que van aixecar contravenint la norma urbanística.
Com que no m’agrada fer demagògia, he de reconèixer que, segurament, la fórmula que pensen adoptar és l’única possible per aconseguir resoldre el problema i posar una mica de pau social en aquest sector de propietaris que havien actuat contra legem. Per això, i amb un gest de sinceritat, el tinent d’alcalde de Ciutadella Joan Benejam ha declarat al nostre diari que «si queremos resolver el problema, cabe ser generosos». I té raó, encara que aquest «ser generosos», impliqui amnistiar els que van incomplir la llei —perquè d’açò parlam, d’amnistiar—, tot i que suposo que, tant el regidor com els consellers del PP impulsors d’aquesta mesura, saben que el fet d’aprovar una amnistia és, si hem de fer cas a Feijóo, un frau de llei i un atac humiliant contra la igualtat de tots els espanyols, encara que, en el nostre cas, seria només un atac contra la igualtat dels menorquins, ja que, un cop aprovada pel Consell l’amnistia dels hortals, aquesta, ens agradi o no, implicarà que, tant els que es van comportar d’acord amb la llei com els que la van contradir, tindrem els mateixos drets i el mateix reconeixement legal.
Em sembla, doncs, que la decisió que vol prendre el Consell insular, amb el vistiplau de l’ajuntament de Ciutadella, hauria de fer reflexionar els dirigents menorquins del PP sobre les paraules que va dir Feijóo el passat dimarts des de la tribuna del Parlament espanyol, on va afirmar que l’amnistia —se suposa que qualsevol amnistia, no només la que es vol aprovar en favor dels independentistes— romp el principi d’igualtat entre tots els espanyols, és immoral, és il·legítima, i es pot considerar un atac a la democràcia, un frau de llei, un atemptat a la separació de poders i una fractura de l’estat de dret, paraules que tota la bancada popular va aplaudir dempeus i que, com sap molt bé el lector, jo no puc compartir, ni crec tampoc que, com va dir Feijóo, el passat dimarts fos el dia més trist des del 23 de febrer de 1981 en què Tejero segrestà els diputats a tret de pistola.
Amb tot això vull només remarcar que, encara que estiguem contemplant fets diferents i que uns puguin tenir molta més repercussió que els altres, el fet d’amnistiar els independentistes o d’amnistiar els que van construir en sòl rústic contravenint la normativa vigent és, substantivament el mateix. Implica aprovar una mesura de gràcia que prenen els nostres representants públics (en un cas el Parlament i en l’altre el Ple del Consell insular) quan, empesos per un problema que no es pot resoldre fàcilment per la via de la legalitat ordinària, els polítics creuen que «convé ser generosos», com molt bé ha dit el senyor Joan Benejam, sabent que aquesta mesura d’excepció contribuirà a la pau social i ajudarà a establir una bona convivència. I la prenen sense demanar que els afavorits per l’amnistia es penedeixin, demanin perdó públicament o prometin que no ho tornaran a fer.
