Ara que ja hem entrat dins els tres mesos de sant Miquel a Nadal, i les vetllades són més llargues, me fan recordar aquells costums d’aquelles feines manuals, que durant aquesta temporada, es feien en aquells llocs grans on hi havia molts de missatges, unes feines, que avui és podrien catalogar d’una vertadera artesania, perquè comencen a quedar poques persones, que les sabrien fer.
En aquell temps, durant aquest tres mesos, a la banda de tramuntana del terme de Ciutadella, reforçaven la plantilla dels missatges de tot l’any, que quasi sempre eren els mateixos; alguns tenien bones mans per fer llatre d’espart, altres per cordellar, amb una paraula, quasi tots sabien fer algunes d’aquestes feines. Idò, l’amo, els repartia a cada un, una tasca per dur-la a terme durant aquests tres mesos. Açò era un costum molt antic però un servidor encara recorda haver-lo vist en vigència.
LES FEINES MANUALS I ELS MATERIALS
D’aquesta temàtica, en alguns dels articles publicats en aquest diari, ja n’he parlat altres vegades, per tant avui, sols faré surar els noms de les feines i els materials que empraven; la feina manual més antiga que record era fer, vencisos (vencills) de càrritx a call de mà. Anaven a la marina i arreplegaven un parell de feixos de càrritx, el secaven i després per cordallar-lo, el banyaven una mica, i amb es calls de dues mans feien es vencisos. Aquesta feina és molt antiga, sols una vegada, la vaig veure fer a un home de Migjorn Gran, però fermar-hi garbes, no ho vaig veure mai. Es càrritx que vaig veure emprar fins els nostres dies, el feien d’espart picat, i era d’importació. Aquestes cordes, s'empraven per fermar les garbes. Avui, ja no en fan de garbes, perquè el progrés s’ha menjat la feina de segar i la de batre. També les eres han perdut el seu protagonisme, però haurien d’estar protegides, perquè són molt antigues, i corren perill de desaparèixer, n’hi ha moltes, que ja estan en runes.
Una altra feina, que avui tampoc no es fa, són les traves per als bens, es feien de corda de palmes; primer feien la cordella, després amb uns ganxos la torçaven i finalment li donaven la forma. També es feien jocs de dues cordes, amb els corresponents ganxos, per traginar la rama, per fer la provisió de tot l’any, cosa que feien a tots els llocs, anomenat fer ‘ramer’. El material per fer aquestes cordes, era d’espart picat o junsa, que anaven a segar de les voreres d’un torrent, també se’n feien d’arronyats, que arreplegaven de ca ses arronyadores, es sabaters de banqueta, arreplegaven es caps dels fils, que empraven per cosir les sabates, i els pagesos els hi barataven amb un meló o síndria, i d’aquests caps de sabater, en feien les cordes de munyir, quan es munyia a mà amb els vedells fermats a la cama de la vaca.
Açò és una mica per damunt, un resum d’aquelles feines manuals i els materials que s’empraven, per recordar aquells antics costums del passat, d’unes feines, que es feien durat les vetllades des tres mesos de sant Miquel a Nadal. Actualment, arreu de Menorca, encara trobaríem alguns d’aquells homes que recorden perfectament, els materials, l’art i manya de fer aquelles feines, principalment, alguns d’aquells antics missatges o persones que varen fer feina al camp. Avui a Ciutadella, sols queden aquells, que saben fer llatra d’espart i senalles, que per cert les fan molt ben fetes.
Mentre feia aquesta redacció, me va venir a la memòria una anècdota que me va contar ma mare d’un missatge novell, que quan l’amo li va demanar, quines feines sabia fer, per encomanar-li la tasca acostumada, ell li va contestar: «Jo sols sé cordellar, però si voleu que us faci un llibant pel pou de torn, me doneu l’espart picat i vos el faré». I tal dit tal fet, un poc abans de Nadal el llibant estava fet. No record les cames, que tenia, però en aquell temps de principis del segle XX, un llibant de pou de torn, valia un ull de la cara.
Ara per acabar aquesta part, he de fer menció, d’un detall de picar l’espart. Una vegada vaig anar a fer feina a un lloc, i vaig reparar que l’enrajolat del voltant del menjador, tenia totes les rajoles rompudes, mentre que al mig no n’hi havia cap de rompuda; l’amo me va explicar el motiu. Allò era degut als temps que picaven l’espart, la qual cosa feien amb una maça, feta aposta i tenia el nom de «maça de picar espart». Després aquestes maces, es varen emprar, per picar els llegums dins l’era.
LES FEINES D’ART I MANUALS DE LES DONES
Ara que hem recordat les feines d’art dels homes del camp, no seria just sinó féssim una menció a la part de feina, d’aquelles joves pageses i madones del camp menorquí.
Segons me contava la meva àvia, hi havia molts de llocs que els seus pagesos tenien molta família o sigui fills i filles; en aquell, temps les famílies eren més nombroses, que avui en dia, per tant no era gens estrany a un lloc trobar-hi tres o més al·lotes joves. Aquestes joves del camp, he de dir per endavant, que sabien fer totes les feines de la casa, rentaven, passaven bugada, cuinaven, cada setmana fregaven per tot, feien els llits del dormitori del personal de feina, entre altres coses, perquè de feina sempre n’hi havia.
Ara bé, durant el dia, entretenien moltes estones fent feines manuals, com era la feina de filar llana, no mancava una filosa amb el corresponet fus, unes debanadores on embolicaven la llana filada, quan tenien el fus ple, després feien es cabdells, que llavors elles mateixes amb les corresponets agulles, teixien aquell fil i feien un jersei anomenat ‘xemarreta’, que matava el fred. La meva mare sabia filar i fer les peces d’abric, que nosaltres encara vàrem dur, també sabia brodar a mà.
A Menorca, antigament era molt popular aquesta feina manual, que avui una peça feta a mà d’aquella llana filada, es podria considerar una obra d’art i es tenia gran manya de fer-la. La meva àvia, sabia fer aquesta feina, i també sabia fer llatre de palmes; que havia après de fer de molt jove, d’un segador mallorquí, que cada any venia a Menorca a fer les segades. Un servidor, encara vaig dur capells fets seus i el meu avi en va dur molts d’anys.
Aquests records, d’aquelles feines manuals, sols serveixen per passar el temps, no és la meva intenció de mostrar res a ningú. Però arreu dels nostres pobles de Menorca, encara trobaríem moltes persones, tant homes com dones, que recorden o saben fer aquestes feines, les quals es poden considerar obres d’art. Esper que els llegidors d’aquet diari, puguin passar una estona i sortir una mica del tarannà de cada dia. Fins un altre si Déu vol.
