De vegades em sembla que la Reserva de Biosfera sempre ha estat aquí. De fet, les persones nascudes a Menorca que ara tenen 30 anys o manco, ho han fet totes «dins» de la Reserva. Per a elles, la Declaració de la Unesco és únicament un fet històric, ja que no en poden tenir records propis, del tipus què feies tu quan es va declarar Menorca Reserva de Biosfera? Era l'octubre de 1993.
La història és col·lectiva i complexa. Formada per infinites trames en una espessor impenetrable a la limitada mirada humana cap endarrere. Per entendre-la tenim diverses estratègies intel·lectuals, que van des dels mites a les estadístiques, passant pels protagonistes.
Situem-nos en els anys 80 del segle passat. Gràcies al «retard virtuós» del turisme a Menorca (uns deu anys de major prudència per part dels inversors locals en turisme en relació al que passava a Mallorca o a Eivissa) l'Illa va assolir un equilibri econòmic «daurat» (com es desprenia del llibre «La via menorquina al creixement», de 1977, en el qual es presentaven els sectors primari, secundari i terciari en harmoniosa coexistència). Però aviat vam comprendre que aquella foto dels 70 s'estava desdibuixant; que els subsectors, agrari, industrial i constructiu, patien tendències diferents i una dinàmica perversa en conjunt: abandonament del camp, desindustrialització i un boom de construcció que conduïa inexorablement al monocultiu turístic.
Dins de l'Institut Menorquí d'Estudis (IME) es va saber articular una reflexió crítica. En Josep Miquel Vidal era el coordinador de tot plegat. Recordem que l'IME va ser fundat l’any 1985 com a organisme públic autònom del Consell Insular. Però no oblidem que això es va fer a partir de les xarxes de relació entre persones erudites que Vidal i un grup d'il·luminats que li feia costat havien anant teixint des de l'Obra Cultural de Menorca (o sigui l'Enciclopèdia de Menorca) i gràcies a l'impuls polític d'una esquerra que admirava el model de l'Institut d'Estudis Catalans. Així és com l'IME va saber recollir una incipient visió ecologista de l'impacte territorial d'aquella economia desbocada i el va transformar en una expressió acadèmica i multi-disciplinar. El malestar social va prendre forma de preocupació científica.
Les Jornades d'Economistes de 1988, les Jornades sobre Conservació i Desenvolupament del Llatzeret, de 1989 i de 1990, són exemples molt rellevants de com des de l'IME vam saber interpretar i aplicar a un àmbit local, Menorca, aquells conceptes globals que s'acabaven d'encunyar a les Nacions Unides, com el «desenvolupament sostenible». Pensa globalment, actua localment. Desenvolupament sostenible, una mena d'oxímoron que volia dir, llavors, que podíem fer compatibles les ànsies humanes de benestar econòmic amb la conservació de les bases naturals necessàries per a la supervivència de l'espècie. Era la gran ambició d'anar a la recerca de fórmules que demostressin que una aspiració com aquesta era possible.
Menorca semblava el laboratori adequat per a fer-ho i el programa MAB de la Unesco, que estava intentant redefinir les seves Reserves de Biosfera a la llum d'aquelles noves idees, ho va intuir. De fet, Menorca fou declarada Reserva de Biosfera en 1993, com hem dit, mentre que la Conferència de Sevilla, que va consagrar el nou model per a tota la Unesco, no es va celebrar fins al 1995.
En Josep Miquel Vidal va estar mesclat en tots aquests processos de la forma més significativa: la de saber interpretar el que estava en joc, la de rodejar-se de les persones que en sabien i la de donar la cara acadèmica davant les institucions polítiques d'aquí i de fora. Una frase seva, en un de tants actes de l'IME que no sé citar amb exactitud però que recordo perfectament, m'ho demostra: «l'atzar de la història ens ha llegat una Menorca plena de valors naturals i culturals. Tanmateix, ja no podem deixar aquest llegat en mans de l'atzar de la història, sinó que tenim la necessitat i la responsabilitat de la seva conservació».
