Li don voltes cada dia a aquest espai quinzenal fins que decidesc es tema sobre es que vull escriure. I vaig embastant ses frases i es paràgrafs dins es cap fins que m’assec a teclejar. Sa majoria de vegades pens que allò no interessa a molta gent. No està en es centre des debat d’aquella setmana. No és actualitat pròpiament. Altres vegades decidesc escriure sobre un tema d’actualitat, però tenc por que sa meva opinió se perdi en un mar d’articles sobre es mateix tema. No és una qüestió banal; me prenc aquest espai amb respecte i serietat. Per açò escric sobre allò que me mou i me commou de ver.
Trescar Menorca i escriure són de ses poques coses que m’ofereixen una felicitat pura i infantil. Una felicitat que no està condicionada a res material. Mentre tresc, mentre escric o llegesc, no necessit ser res ni ningú. Hi ha tantes formes de viure que qualsevol pot fer de si mateix una criatura nova si s’ho proposa. Fins i tot completament oposada una de s’altra. I aquest pensament de sebre que hi ha altres formes de vida i que res és definitiu me consola.
Quan camin o quan llegesc no m’exigesc res, me concentr en com d’hermosa pot arribar a ser sa terra que habit i sa vida que visc si hi estic present. I me pos a pensar com passa es temps de deveres, tot i que ses pues des rellotge vagin tan a poc a poc. Sa vida, aquesta que quan ets una criatura o inclús un adolescent costa tant de passar i sembla que va a pas de tortuga, ara sents que va a passes de gegant.
Però també pens en aquesta llum com no n’hi ha d’altra. En el cel tacat de nivolats amb es seus particulars dissenys, que s’encalcen un a s’altre. I en la mar, ara quieta com una bassa d’oli, ara esbrufant sabonera blanca, com una randa de ganxet. En es turons i ses muntanyes empinades cap al cel, blavoses quan som enfora i ben verdes quan són a prop.
I llavors, quan ses botigues ja han tancat i es carrers de vell empedrat s’han buidat de gent, torn a casa. Camin poc a poc. Vaig donant botets petits i deix que sa brisa nocturna m’empengui fins as meu carrer. S’altre fosquet me va arribar una lleu oloreta de taronja borda. Vaig alçar ets ulls. Es tarongers de sa plaça des peix anaven carregats. S’hivern és a ses portes i aquesta fruita primerenca s’obre pas, i sent que es temps avança, i que avanç jo també.
A ses acaballes de sa tardor Menorca estira es darrers dies d’una estació que ha estat com un do caigut del cel. S’illa ha recuperat es seu to pausat agombolada per un temps que ha anat pinzellant es dies, llançant rajos de tons mesclats entre uns nivolats amb més frissera que mai i regalant matinades i fosquets únics. Una estació en què tots creim que ses fulles cauen, quan en realitat es tiren a besar en terra. Allà on feia mesos que esperaven tocar.
Sa tardor acaba amb dubtes d’adolescent, tal com va començar; ennivolat de bon dematí per donar pas a un esclat de sol as migdia. Per açò és una època per deixar de mirar en terra i aixecar es cap per contemplar constantment un cel únic, com cada un de noltros. I entre qualque nivolat amb forma de tortuga, d’elefant o de cavall de Sant Joan, qualque cara familiar m’ha vingut as cap. O sa meva pròpia.
I d’encians a les 3h són les 2h i cada dia fosqueja més prest, es temps mos avisa que començam a navegar entre estacions.
Confinat entre sa tardor i sa primavera arriba es solstici d’hivern. S’instant en què es sol es troba en es seu punt més baix damunt s’horitzó a ses nostres latituds. És sa màgia d’un moment en es dia més curt de s’any amb sa seva nit més llarga i fosca. Aquest moment en què sa teulada del món es pinta d’albercoc, entre taques de raïm que comença a madurar, i es fumerals escupen glopades de fum blanc que marquen es ritme i es to de llargues converses.
Una època de s’any meravellosa en què Menorca verdeja mostrant sa seva millor cara i convida a endinsar-mos-hi assistits pes cinc sentits. Aquesta es presenta com sa temporada perfecta per transitar es camí de cavalls, ara que sa natura es troba en sa seva màxima esplendor, o per submergir-nos en es vast patrimoni talaiòtic visitant es jaciments i coneixent es costums i ses formes de vida dets antics pobladors illencs.
En un pacte entre pluja i mar ses platges en aquest temps són una convidada a sa meditació i a sa introspecció. Des d’aquelles d’arena més blanca de sa costa sud fins a ses més vermelloses i agrestes, al nord.
Es solstici d’hivern ha estat celebrat des des romans con sa mort i posterior renaixement des sol. Aquest canvi simbolitza es retorn de sa llum i es seu triomf damunt sa foscor. Temps de quietud i descans per agafar energies per afrontar s’any vinent. I també temps de reflexió sobre s’any que està ran des seu punt i final.
I a manera de semblança puc dir que ara és quan Menorca, buida de visitants, reneix i destil·la bellesa per tots es costats. Perquè si s’estiu és època d’excessos i dispendis, en s’hivern Menorca és un spa natural i a cost zero per as menorquins. Per davant tenim una fabulosa oportunitat per trescar-la i descobrir nous racons.
Disfrutem, idò, de sa quietud que vessa s’illa i des seus espais purs i salvatges en aquest solstici d’hivern.
