A ca na Glòria no passen gaires coses. És fadrina, la darrera d’uns germans que ja s’han mort, i tia de neboders amb molta feina. S’aixeca, posa la tele i berena amb les notícies. Després, arregla la casa i prepara qualque cosa per dinar. Descansa una estona a la butaca i, sense adonar-se’n, es dorm. Dinar, i sessió de novel·les televisives. Dutxa, sopar, i novament al llit. Ella troba que la seva salut és bona, però la soledat no és tan sols un problema social, sinó sanitari. Ràpidament m’adon que percep una realitat diferent a la nostra, de vegades distorsionada i de vegades no tant.
Li deman si disposa de qualque mà d’ajuda, o si va al metge amb freqüència, però em treu el geni dient que els desconeguts no sempre són tan descarats. Clarament, troba que no necessita cap suport, ni anar aumón. Amb ca seva i la televisió, en té ben prou. En qualque moment, però, ha reconegut fer endemeses casolanes, oblidar-se de les coses, o bé despertar-se de qualque becadeta i haver-se passat més d’un panxó.
El 18% de les persones de l’Illa supera els 65 anys, una xifra que convida a pensar si estem preparats per afrontar amb solvència els reptes que deriven d’una Menorca envellida. No tan sols a nivell de serveis socials, sinó que també cal fer els deures a títol individual i emocional, crear valors sòlids per preveure qualsevol situació que es pugui donar.
Convé planificar el pàrquing social on la vida ja no es viu, només transcorre.
