Les pèrdues, la solitud, la malaltia, les pors, la incertesa davant determinades situacions no són fàcils d’encaixar. Tots ens hi hem trobat d’una manera o altra al llarg de la nostra vida.
Els canvis no sempre són accessibles. Davant un canvi d’actitud, d’habitatge o de forma de vida hi poden influir diferents factors, com el medi social, també polític, les circumstàncies econòmiques, però sobretot són les característiques personals les que poden ajudar a emprendre, gestionar i dur a terme qualsevol canvi, sigui del signe que sigui.
Canviar d'actitud davant una situació inesperada (treball, separació, malaltia), que requereix replantejar pràcticament la forma de vida, demana coratge per encarar les noves circumstàncies i mirar positivament el futur; cosa gens fàcil quan aquest coratge representa no decaure ni deixar-se enduu per la incertesa davant un futur desconegut. També ens podem preguntar si el canvi de situació permetrà seguir caminant amb el mateix ànim, més encara si al darrera hi ha una família a la qual sostenir i animar.
Canviar d’habitatge a algunes persones els hi ha tocat més de prop: empaquetar, embalar i traslladar és tota una aventura, que serveix també per desprendre’s d’aquelles coses que no es necessiten i poden beneficiar a d’altres, a més de saber acomiadar-se d’una etapa de la vida. Tot açò sol incrementar les inquietuds i ansietats puntuals, especialment si la persona ha estat desnonada.
Diu un poema: «El temor al cambio a veces paraliza, confunde o descontrola. Renacen ansiedades primitivas, aún desconocidas, que impiden tirar de la coraza, que sujeta resistente, miedos, fantasías, conflictos o temores. Olvidamos que el cambio beneficia. Andar sendas ignoradas o desconocidas enriquece y puede dar otro sentido o un giro inesperado a nuestras vidas...».
Aquí podríem recordar els aspectes, tantes vegades positius, esdevinguts a través dels canvis, beneficis que solem descobrir més tard: noves energies, expectatives, ocupacions, noves amistats, etc.
Perdre una persona estimada sol generar un cúmul de sentiments, que poden tendir a minvar la capacitat d’estimar, a inhibir-se de qualsevol activitat, inclús a perdre les ganes de viure.
En un primer impacte es viu una mescla de pena, dolor, ràbia entorn a un esdeveniment, considerat quasi sempre injust i davant del qual les persones se senten impotents, pel fet de no poder canviar ni la situació ni les emocions viscudes.
Segueixen, encara, sentiments de pena, ressentiment i de protesta, causats per un succés que es continua considerant injust. Podria provocar no solament sentiments depressius, sinó també depressions, ràbia i dolor, indicatius de bloqueig en el procés d’elaboració del dol.
Molt a prop, o lleugerament més endavant en el temps, hi podria haver un intent de negar la realitat del fet dolorós i donar la impressió de que la persona viu, com si aquest fet no hagués succeït. S’utilitza el control com a forma d’evitar les pors donant la sensació d’una aparent superació de la pèrdua. A la vegada, la persona pot sentir-se envaïda pel record de vivències intenses, sentiments contradictoris, que la poden portar a l’estrès provocant-li alteracions, malestar o inquietud.
Tingui la durada que tingui aquesta etapa, i segons cadascun a partir d’aquests moments, sol iniciar-se el procés d’elaboració del dol, en el qual la persona podria començar a acceptar la realitat de la pèrdua. De vegades, podria presentar somatitzacions o queixes arran del seu patiment.
Finalment, segueix una fase de reparació, on es recupera el sentit de realitat. La persona es permet recordar, sense aquell dolor tan intens, les vivències i els sentiments compartits amb la persona absent intentant adaptar-se a la nova situació.
Daniel Stern, psicòleg establert a Suïssa, explicava les conseqüències que la pèrdua temporal de la mare podia ocasionar en el seu fill (en aquest cas, un nen de cinc anys). Es podien comprovar els efectes que implicava aquesta separació observant els canvis produïts a la motricitat, l’afectivitat, el llenguatge i la relació interpersonal: el nen caminava lentament arrossegant els peus, refusava menjar, no parlava. Començava a desenvolupar un procés depressiu. Els símptomes varen desaparèixer quan la mare va tornar de l’hospital al domicili familiar.
Podríem considerar que el dol es supera quan la persona pot pensar serenament i recuperar, sense por, sentiments i experiències viscudes amb la persona desapareguda, experiències que són interioritzades en assimilar i acomodar-se a la nova situació continuant el ritme que portava abans de la pèrdua, una vegada que aquesta sigui assumida (1).
La solitud no acceptada també pot provocar malestar. La persona pot viure el fracàs que representa l’aïllament i la mínima relació que experimenta, quan sent que els vincles, mantinguts socialment fins ara, van desapareixent sense tenir expectatives de futur.
El descobriment d’una malaltia, de forma imprevista, altera el ritme d’una persona, que es veu obligada a canviar el seu dia a dia per adequar-se a les noves necessitats. Les característiques personals, la companyia de la família i de les amistats tindran un paper rellevant per ajudar a la persona a superar la situació no desitjada.
El mateix es podria dir de la sensació de perill, sigui aquesta viscuda de forma real o fantasiejada, degut a la por o a l’ansietat. Mentre l’ansietat no sigui excessiva té un aspecte positiu o adaptatiu, quan permet afrontar les diferents responsabilitats que es presenten.
El problema sorgeix quan es detecten, simultàniament, diferents símptomes (inquietud, tensió, irritabilitat, somatitzacions). Per superar-los, és important i terapèutic que la persona pugui expressar i sostenir, tant el que pensa com el que sent, sigui capaç de demanar ajuda, es pugui mantenir ocupada amb objectius realistes, es preocupi pels altres i es permeti duu a terme allò que necessita i desitja.
Tal com comentàvem al principi, en el desenvolupament del canvi intervenen múltiples factors i de diferent ordre. Efectivament, són les condicions polítiques, socials i econòmiques d’un país las que tenen una influència directa i determinant sobre el benestar de les persones. Per aquest motiu és convenient que siguin aquestes mateixes condicions les que afavoreixin, de manera especial, l’educació, la salut i la salut mental de la població.
(1) Derivada y modificada de Horowitz y otros (1993, 1997, 2004).
