Si ens aturem a pensar-hi bé i ho mirem amb perspectiva, veurem que fins i tot algunes mentides dites a consciència són mentides que s’infligeix a si mateix el propi mentider, encara que les disfressi de veritat i s’atribueixi superioritat moral per a dir-les. En aquest sentit, i per entendre-ho millor, cal recordar que l’amor a un mateix es practica a costa... de tots els altres!
A gran altura de paranoia i a un equilibri impossible, ha d’arribar aquell que faria el que calgués per aconseguir el que desitja. Sí, sé que també us ve al cap l’atractiu (i altiu) Sr. president, i, efectivament, s’ha de ser molt retorçut per creure’s les seves mentides, o les alienes, perquè ni en això és original, com la del famós mur per exemple, ja que aquest roman aixecat des del temps del Tinell (desembre 2003, ara fa vint anys)... i ja no diguem per enviar-se la definició de mentir: Aquesta no és més que canviar d’opinió! I és que hem de pujar a la talaia més alta de la subjectivitat per entendre que la veritat és que no hi ha veritat, només interpretacions d’aquesta, i Vostè Sr. president, ha interpretat que som tots ases i que ens mereixem les fuetades.
El fràgil equilibri entre l’interès personal i el general ens porta, a tomba oberta, a la quadratura del cercle on els malalts són els doctors i els piròmans són els bombers, i no hi ha res que faci més por que l’atrevida ignorància quan aquesta entra en acció. Si quan dita ignorància és reclamada, més o menys per la majoria, llavors ja som davant la certesa de què hem sobrepassat els límits del precipici, i el salt al buit és l’únic que ens omplirà, en aquest cas... de carestia. Quan el comunisme ha sigut progrés per a la Humanitat? Si sabem, Sr. president, amb qui camina, sabem on vol arribar, en aquest cas, conduir-nos.
Vivim en un món, i en un país on, també si ens aturem a pensar i a observar, veurem clarament com la gent que critica a l’altra, l’únic que fa és definir-se a si mateixa: Sí, és el què de la Política! En política tenim doncs la definició perfecta del que són aquells que en fan carrera d’ella: Gent que corre per asseure’s abans que els altres i el més amunt possible. No és estrany, doncs, que facin el que fan ni que quasi sempre trobem les mateixes cares, noms i llinatges, sense vergonya ni més valors que el seu rèdit econòmic, egocèntric o narcisista, o les tres coses juntes. Heus aquí que ara pràcticament es voti més en contra que a favor de.
Quant a la crítica constructiva... estúpid de mi!, sol acabar en la soledat de qui no és comprès mentre el que es ben paga és acceptar les 30 monedes de plata sabent perfectament que, per voler-te a tu mateix molt per damunt dels altres, condemnes des del cim del poder a aquells que t’han posat allà. En aquest sentit, potser hauríem de fer més cas als enemics (si no ja no els distingim de rivals), ja que, al cap i a la fi, són els que et diuen els teus errors i, per tant, desconfiar dels professionals del toquet a l’espatlla, que repeteixo, solen ser sempre els mateixos: Els sepulcres blanquejats com els definia Sant Mateu al seu Evangeli. Ja ho he dit en una altra ocasió, estem davant l’errada del sistema. Un sistema que, indissimuladament, ara pareix certes lleis per afavorir a aquells que les incompleixen.
Tornem-nos ara tots, per un moment i per entendre’ns, una mica Dorian Gray: No es tracta, llastimós mediocre, però supervivent Sr. president, de guanyar la poltrona, sinó de regir a aquells que t’hi han assegut i fins i tot als que no t’hi voldríem allà. Però és clar, quan algú s’agrada tant a si mateix és impossible que aquest enderroqui l’ídol del mal, ja que aquest ídol és el mateix idòlatra que no té el valor d’acceptar que és danyós tot i ser-ne plenament conscient. Vull dir, independentment d’això, que només qui construeix el futur té dret a jutjar el passat... però mai a reescriure’l. La història no es reescriu, però avui som davant d’algú que li diu mentida a la veritat i a l’inrevés.
Marco Aureli deia que la millor manera de venjar-te dels que t’injurien és no imitar-los; també diu el Poeta: «Maleïts els qui tenen el cor a la nevera, perquè quan la nevera es desgeli, no sabran qui són». Com desitjaria doncs una socialdemocràcia real no covarda, venuda, jacobina i paradoxalment invisible! I jo no diguem que aquesta s’entengués amb els democratacristians, aquí i ara una mica acomplexats, com passa en els països civilitzats. Tinc la necessitat de creure encara que l’esperança és l’últim que es perd, però potser només és això, una necessitat. En puc jo fer virtut? Ja sé la resposta a la retòrica pregunta, i tu, pacient lector, humilment crec que també.
