As Mercadal, l’avi Joan, adoptat ja per la mort i havent rebut l’oració dels malalts, en un instant de claredat, posant una mà sobre la meva i mirant-me des del fons dels seus ulls, amb un fil de veu encara oïble, em digué: ―¡Siguis bon al·lot...! Darreres paraules que li vaig escoltar. Va morir als 84 anys, el 28 de març de 1969, el dia de sant Eustaci, nom que significa: «bé i bo», com el seu tarannà embassat de bona fe, sense ambicions ni enemics, com un tambor acoblat de bonhomia. «Tan bo, tan bo..., vol dir tambor», que, segons el DVCB, significa que l'excés de bondat arriba a ser perjudicial» Opinable...
―¡Siguis bon al·lot!, manament no fàcil d’assolir, una pregària que traspuava el seu cor, fruit d’una estima absoluta. L’avi no sabia de lletres, de xifres sols restar... Sí sabia, però, de silencis, d’escoltar amb empatia el tot i el no res i de plorar amb els afligits. Versat en llàgrimes embegudes, va viure el drama més dolorós que uns pares mai imaginar poden: haver d’enterrar un fill de 8 anys.
A l’avi, li agradaven aquests dies de tradicions (tres mocadors i uns peücs pels Reis...) aparellades al cuscussó menjat amb cuera. I el glosat. Hauria signat complagut el vers del poeta José R. Hernández: «A qui és amic, mai el deixis a l'estacada, però no li demanis res, ni ho esperis tot d’ell, sempre l'amic més fidel és una conducta honrada..»
El temps passa, les paraules queden...
―Bons Reis Mags!
