Darrera de la superfície de les coses hi sol haver altres circumstàncies que no són evidents, però sense les quals no s’expliquen el que passa. ¿Quantes vegades una discussió familiar per una fotesa no amaga una disparitat d’opinions sobre l’educació dels fills, la nostra carrera professional o la manera correcta d’afrontar la malaltia d’un familiar?
Des de fa mesos, a Gaza es lliura una batalla despietada en la qual, a un acte terrorista ferotge l’estat d’Israel està responent amb una desmesura fora dels límits que marca la civilització, sense que les veus que criden per la contenció aconsegueixin aturar les hostilitats.
En aparença es tracta del vell conflicte palestí, que s’encetà amb la declaració de l’Estat d’Israel el 1948, que els estats àrabs veïns van intentar destruir de forma infructuosa en quatre guerres. L’ocupació israeliana, primer de les terres d’on els àrabs van ser expulsats el 1948 i, més tard, quan l’exercit envaí Cisjordània, ha anat arraconant els palestins, que s’han vist oprimits i relegats com una població de segona a una regió on vivien des de segles. Aquesta injustícia explica l’antipatia que una gran part del nostre país sent envers Israel i la insensibilitat que ha demostrat respecte a l’assalt terrorista que ha originat l’actual escalada.
Tanmateix, darrera d’aquesta guerra s’hi amaga una altra de ben diferent. No és un lluita per una terra, sinó per unes idees, les de l’islamisme violent. No és cap secret que l’armament que utilitza Hamàs en els seves agressions contra Israel abans, durant i després del cop del 7 d’octubre són finançats per l’Iran i diversos actors d’ideologia gihadista. Gaza és un territori sense recursos, la població de la qual viu en gran part de l’ajuda exterior. És impossible que els seus dos milions d’habitants puguin sostenir una força militar de 30.000 homes, fortament armats, fins al punt que encara avui està bombardejant Tel Aviv i altres zones d’Israel.
Com va dir Napoleó, per fer la guerra fan falta tres coses: doblers, doblers i doblers. A Hamàs no li han faltat per perpetrar l’atemptat de l’octubre i per hostilitzar el poderós exercit israelià que, després de gairebé tres mesos, ha estat incapaç d’acabar de conquerir Gaza. A pesar del bloqueig que pateix el territori des que els jueus el van evacuar el 2005, les armes han arribat de forma fluïda. El moviment islamista li ha donat tot el seu suport perquè per a ell Palestina és un peó en el gran joc que juguen al món.
Aquesta mateixa operació l’hem vist en nombroses ocasions al llarg d’aquest segle. A l’Afganistan les tropes talibans es van fer amb el poder el 1996. La intervenció americana del 2001, que molts pensàvem que seria la fi del seu regne de terror, va ser un fracàs. Després d’empaitar les forces occidentals durant dues dècades, els americans es van haver de retirar deixant un govern que, a pesar de la reconstrucció del país i posseir un exèrcit i una policia ensinistrats pels occidentals, no va aguantar l’empenta dels talibans ni un mes.
A Síria, els islamistes es van fer amb el control de la rebel·lió desencadenada inicialment per les forces democràtiques contra el dictador Al-Asad i van sostenir durant una dècada una guerra que haurien guanyat sinó arriba a ser per la intervenció de Rússia. El Sahel africà està en perill permanent de caure a mans de milícies gihadistes. El 2008 el ral·li París-Dakar es va haver de suspendre per l’amenaça que plantejaven als corredors i des de llavors ja no s’ha pogut fer a l’Àfrica.
Els gihadistes no respecten les convencions de Ginebra sobre la guerra. Els seus atacs són salvatges i tenen la població civil com a blanc; les violacions de dones són a l’ordre del dia. Davant d’aquest enemic, les tropes occidentals, principalment franceses, han hagut de recular i la població i els estats africans han cridat mercenaris russos per intentar combatre’ls amb les mateixes armes i menyspreu dels drets humans.
2 L’islamisme i el gihadisme no són un moviment unitari, sinó la confluència de diverses corrents d’interpretació rigorista i agressiva de l’Islam, encara que totes tenen objectius i mitjans similars: sotmetre les nacions musulmanes a l’Alcorà a través de la violència i el terror; l’odi i la destrucció d’Occident i els seus valors formen una part destacada del seu programa. Per açò Israel per a ells és una pedra a la sabata del Pròxim Orient i els palestins són un instrument per aniquilar els infidels.
Lògicament el seu camp d’actuació no es limita als països islàmics; també actuen al món lliure. La cronologia dels atemptats gihadistes és ben coneguda: l’11 de setembre de 2001 a Nova York, l’11 de març del 2004 a l’estació d’Atocha de Madrid, el juliol del 2005 a Londres, el novembre del 2015 a la sala Bataclan de París, el juliol del 2016 a Niça...
Fa dècades que els palestins van deixar de ser un moviment laic d’alliberament nacional liderat per l’OAP. Com veiem a Gaza, la iniciativa l’ha pres Hamàs, que lluita contra l’opressió israeliana, però com a primera passa per aplicar la seva visió retrògrada de la societat. La brutalitat amb què va escometre l’atac de 7 d’octubre segueix les mateixes tàctiques que apliquen les milícies africanes; la resposta israeliana, pel seu costat, té bastants punts en comú amb el modus operandi del grup Wagner.
Els Estats Units van caure en la trampa d’alimentar els talibans per debilitar la Unió Soviètica. No hauríem d’ensopegar dues vegades en la mateixa pedra, donant suport a Hamàs, perquè si algun dia triomfés no ens agradaria gens la repressió que aplicaria al poble palestí i els occidentals ens situaríem en el seu punt de mira com a següent objectiu a abatre.
