Els vostres infants diuen «t’estim»? En família parlau amb el plural: «ens estimam»? Amb els amics i les amigues amb el llenguatge identificau el contingut, el sentit, els matisos... de la vostra amistat?
El llenguatge és el nostre superpoder. Els conceptes són determinats per la capacitat d’identificar segments de la realitat. Sense conceptes diferenciats (estrella, planeta, constel·lació cometa, satèl·lit, avió...) no sabríem què veim quan a la nit miram al cel. Sense substantius comuns (nadal, pasqua, any nou, hivern, avui, dilluns, ara...) no podríem pensar ni planificar col·lectivament... Allò que no està identificat en els llenguatges no pot ser pensat i sobretot no pot ser pensat conjuntament.
El conjunt del llenguatge (verbs, conjuncions, interjeccions, proposicions, numerals... subjecte, predicat...) és clau en la precisió de la comunicació i en la nostra organització. Sense ell quan ens ajuntéssim més de set o vuit s’esdevindria un caos: qui no veiés on mira no entendria a què es refereix quan diu «aigu» (té set?, parla de la mar?, d’un riu?, anuncia pluja? s’ha banyat, es vol mullar?... ).
A més sense llenguatge «el dedins» es reduiria a budells i revessegues. Sense llenguatge els humans seríem pell, muscles i forats.
En fi, sense la riquesa del llenguatge no hi hauria transferència de pensaments, ni coneixements. Cada hom hauria de començar de zero a construir coneixements, a aprendre a pensar... Tampoc tindríem vida interior, ni consciència d’identitat.
Per açò les famílies feim molt bé de criar en un bany permanent de llenguatge. Sense llenguatges no podrien conviure ni construir intel·ligència. Desenvolupam les capacitats socials d’acord amb el que el llenguatge els proposa. L’intel·lecte s’estructura ajustat a l’entramat lingüístic. Per açò escoletes i escoles se centren en les competències vinculades al llenguatge: rallar, escoltar, conversar, entendre, llegir, escriure, llenguatge matemàtic... però sobretot els docents trien de què parlar i què dir perquè els continguts són decisius.
Torn a la pregunta inicial: parlem d’estimar? Els infants aprenen a dir «t’estim»?, i ens estimam?
Es pot triar entre estimar i ser estimat? Un infant pot créixer sense ser estimat? I sense estimar? Quin superpoder dels humans la consciència de ser estimat! I no és també un superpoder la consciència d’estimar? Aquests privilegis necessiten una eina: la paraula, el llenguatge
El concepte ‘aigua’ té centenars de significats i sentits que s’identifiquen segons el conjunt de la frase. Als dos o tres anys els infants d’avui ja manegen vàries dotzenes de significacions del concepte ‘aigua’.
Amor, estimar, t’estim, vull que m’estimis... tenen milers de significats i sentits. Quants en coneixen els infants? Quan els explicitam amb ells? Quan els hi evidenciam?
Estimar és més que una emoció. Sense emoció no hi ha estim, però si l’estat d’ànim fos argument suficient llavors ens estimaríem transitòriament.
Estimar implica afecte perquè exigeix tendresa, disponibilitat, cura de l’altre... també consisteix en expressar necessitats i desitjos. Tanmateix, estimar és molt més que una activitat afectiva. Si estimar fos sobretot un sentiment, dependria de les circumstàncies i tant l’obsessió com el domini de l’altre serien un bon patró.
Estimar té a veure amb el coneixement i l’expertesa: amb la descoberta de l’altre, exigeix capacitats comunicatives que no acabam mai de descobrir del tot, reclama estratègies de l’amistat, passa per entendre i per saber construir un relat, prescriu lucidesa, etc.
Estimar concorda amb l’ètica: capacitat d’identificar i fer el bé. Estimar convida a percebre la bellesa, convoca la lleialtat, regala generositat...
Vaig conèixer el tabú del sexe: llavors cada un s’espavilava com podia. Per sort, fa anys que el vam deixar enrere. Llavors va arribar el tabú de parlar de la mort, qui més qui menys ara ja sap que és absurd amagar-la als infants. Per superar una i altra prohibició vam haver de parlar-ne molt, posant exemples, donant idees, etc.
A vegades em sembla que ens retreim hora de rallar de l’amor? Potser conjugam els errors?: no molestis, no peguis,... Parlar d’estimar és ara un tabú? Ens limitam a les referències emocionals? A les afectives? Ho concentram en pautes morals? Adduíem que el sexe era cosa d’adults, potser pensam que estimar és també cosa sobretot d’adults? Potser creim que els infants estan limitats a ser estimats?
Fins ben avançat el segle XVIII es pensava que els infants no tenien res a dir, el que havien de fer era escoltar. Pot ser que ara encara pensem que els infants són només o sobretot objectes d’amor? Els menuts i menudes han de ser estimats i allò d’aprendre maneres d’estimar ja ho faran en ser grans?
En molts entorns, amb els infants, es parla i s’exerceix l’amor als animals. I l’amor entre noltros? Respectar és el que fem quan compartim un bus, estimar és principalment una actitud activa. Qui sap si tots plegats tenim un problema amb el llenguatge de l’estimació? Potser ens convindrà practicar una pedagogia i els llenguatges de l’amor.
La conversa constitueix una excel·lència del llenguatge. Res més útil per ser conscient dels centenars de sentits i experiències del «t’estim» i de «l’ens estimam».
Adults i infants intuïm que viure amb plenitud té més a veure amb el plural noltros que amb el singular jo. Tanmateix, no ho regalen.
