No neix aquest escrit de l’actualitat que s’exposa a premsa, doncs el què del mateix fa anys que es belluga entre les ombres del poder i els estaments sectaris i jeu arrelat a una finalitat que jo considero injustificada i injustificable. Dades: A manca de les dades de 2023, l'informe anual de l'Observatori sobre la Intolerància i la Discriminació contra els Cristians a Europa ens diu que van augmentar un 44% l’hostilitat i els atacs contra els cristians i els seus llocs de culte el 2022. Hi va haver més de 700 crims anticristians a Europa, 38 dels quals van ser atacs físics violents i 3 assassinats. Els atacs incendiaris gairebé es van duplicar, passant de 60 atacs el 2021 a més de 100 el 2022. Moltes esglésies, principalment a França i Alemanya van ser objecte de greu vandalisme. Però en dades extretes recentment ja de 2023 es pot comprovar que creixen, fins a un 75% més que l’any anterior, els atacs contra cristians a Europa mentre, i això és igual de greu, es silencia aquesta realitat per part de la classe política. El que no es silencia però, lo quals està ben fet, són la xenofòbia, la islamofòbia i l’homofòbia. La pregunta és clara: Per què aquesta llicència de silenci davant els atacs a cristians?
Mentre llegeixo aquestes dades em ve al cap, diré que no sé per què, «El Enigma Sagrado» de Michael Baigent i Richard Leigh i el seu fill espuri, «El Código Da Vinci» de Dan Brown, que són llibres de ‘referència’ anticristiana, tenint en compte que aquesta referència neix de les mateixes fonts: la calumnia i la manipulació; però en temps de crisi moral, política i espiritual podem trobar infinitat de passerells dinamitant (amb dinamita o silenci) les arrels més robustes de l’estirp humà... i jo, no vull callar-me.
Estic dient que silenciar sistemàticament els atacs o negar els nostres referents cristians com a base de la civilització occidental és igual que negar que la terra es rodona, que també n’hi ha d’aquests. És lògic que l’ésser humà s’aferri a un clau ardent per tal de no sentir el buit existencial, i que ara l’embolcall de la nostra civilització europea i occidental, pot ser només sigui embolcall, o que el globalisme no sigui més que una secta, tot i ser un oxímoron, encara que es tenyeixi tot de liberalisme com a pont i doctrina indiscutible empeguntada de laïcisme ranci i fins i tot de dogmàtic ateisme. Diu la dita popular: «qui deixa de creure en Déu, comença a creure en qualsevol cosa». Però aquesta societat tan materialista i de buides ideologies, de vegades és tacada pels esquitxos de la desgràcia, només cal obrir el televisor o repassar les dades, i per tant fa falta tenir una vorera del camí on reposar la consciència, o l’ànima, quan aquesta resulta esgarrapada. Compte doncs amb certs jaços i capçals.
Aquesta corrent cultural, literària, política i quasi religiosa (pels dogmes que inclou), tan ‘moderna’ tot i que en realitat va agafar força rere la fi de la guerra freda, hauria de convertir-se en un avís per a navegants i a l’hora servir per demanar-nos com hem arribat a aferrar-nos a certs claus ardents, i si aquests claus ardents no són el que donen sentit a l’odi. Sigles no en posaré, això no va de sigles (sí de segles).
Mentre, jo em demano: On hem fallat? En la teoria, en la pràctica, en ambdues, o pot ser el ‘pecat’ de covardia ve de fàbrica i és adient a la nostra naturalesa humana? Les preguntes però que ens sorgeixen de les anteriors a qui lliure pensem són: Per es comencen a canviar les injustícies? Volem canviar-les? Ja ens va bé així? Necessitem ser enganyats? Fem un Brexit mundial? Responem a la guerra santa? El que dic, sense apuntar tan alt, és que a mi em repugna la hipocresia de la equidistància i la negació cultural que vivim. Quasi crec que si hi ha delictes d’odi, com els mencionats, o de calumnies, pot haver-hi també delictes d’hipocresia, fins i tot, d’hipocresia existencial que inclou la ridícula intenció d’enganyar-nos a nosaltres mateixos. Però on duria tot això quan l’esser humà no pot deslligar-se d’allò que pot ser li és innat? Em nego a definir-nos com a poma podrida de la Creació. No seria Cristià.
Seria importat recordar als il·luminats que ens guien, ja sigui a la vista o amagats a l’ombra de la volta al sol, que la base fonamental on es sustenta la nostra cultura històrica, beu, com he dit, del Cristianisme (la Fe, el Perdó i la Humilitat) i que no es posin de perfil davant les goles anticristianes. No val que em parlin de rectitud moral, de quin camí transitar, cóm reciclar, i fins i tot què és legal o moral votar. No serà que aquests ‘apòstols’ de la globalització no accepten els fets històrics ni les seves circumstàncies i no els importa el mal que fan les seves negacions i invencions? Què fàcil és aprofitar-se del ignorant! Què difícil implicar-se amb la víctima assenyalada! Però sobre tot, què difícil tenen respondre a les preguntes de l’ànima. Normal, és dogma laic però sagrat, creure que l’ànima és actor secundari d’aquest transit terrenal.
Obrim els ulls i vegem què busquen realment aquestes ideologies sense ideologia que defensen només el que consideren progre, tant me fa que siguin laiques, atees, agnòstiques, progressistes, conservadores o liberals: La veritat o el negoci? La llum o alluernar-nos? El sentit o el sense sentit? El camí o la drecera? La vida o simplement la bona vida? Baix el meu humil punt de vista, la veritat, la llum, el sentit, el camí i la vida, tots ells en majúscules, han estat sempre de la banda del cristianisme; venen de Jesús, no d’on diuen els llibres i les violències que citava al principi ni en les manipulacions històriques globalistes que ens donen a la boca. La història, ho recalco vehement, no pot ser reescrita. I és que en el fons, el que sembla que venen a dir-nos aquests il·luminats (alluernats) covards sempre de perfil, és que avui en dia, igual que ja posà per llei Neró fa dos mil anys després de la crema de Roma: «no és lícit ser Cristià», que la culpa de l’incendi global és nostra novament, que hem de ser perseguits per les nostres creences i arrels, demanar perdó i amagar el que som.
Doncs, porucs negacionistes de l’evidència i titellaires mundials: Aquí teniu un orgullós titella que sí sap quines són les seves arrels, i són cristianes a molta honra. Ja podeu apedregar-me com a Sant Esteve, primer màrtir de l’Església Catòlica. Però «qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra», encara que sigui «la pedra que va arribar a ser el cap i cantó». «Ex fructibus eorum cognoscetis eos», et quod non est legalis est mentiri.
