No coneixia la persona, només superficialment i d’haver-la vista en comptades ocasions, més enllà d’unes breus paraules protocol·làries, que s’instal·len en el no dir res significant. Després, –¡Adéu, fins una altra...! Igualment l’havia saludat amb motiu d’unes concises ambigüitats o malentesos, el més segur per culpa meva.
Per la seva indubtable capacitat, a més de ser un evident pany de llàgrimes, sap i pot escriure de tot en qualsevol pàgina de Es Diari, si fos precís. Per alguns dels seus articles també l’he felicitada, perquè, com li vaig dir, sap pensar bé, vull dir que en la meva opinió es tracta d’una persona que expressa les seves idees amb tecla magistral i sense anguniejar ningú.
Com deia, no coneixia la persona, ni el seu tarannà, fins que un dia, fa ja algun temps, ens vam trobar per casualitat a uns annexos de ‘la casa des poble’, casa de tots per entendre’ns, que du per nom el d’un metge toxicòleg menorquí. Deia que en aquell indret vaig comprovar el seu proïsme, amb quina estimació atenia la mare, estava per a ella incondicionalment, no pel que li podia ‘proporcionar’ sinó per ser qui era... Aquell dia, aquesta persona, em va merèixer una especial consideració i un respecte profund. Sense exterioritzar-ho, li vaig demanar perdó en silenci, pels meus dubtes...
D’haver-li dit el que pensava, m’hagués contestat que fer-ho pels pares no té cap mèrit... Quart manament il·luminador.
