Cadascú percep el risc de forma diferent. Hi ha qui veu a la televisió un accident a Austràlia i telefona a la germana perquè un nebot viu allà, entre 26 milions d’habitants, però veu una ambulància al barri i ni s’immuta. Hi ha qui s’obsessiona amb la dieta, però va en moto a 200 per hora. O qui té pànic a una diminuta abella, però se’n refia si l’amo d’un rottweiler enorme que lladra li diu que només té juguera.
Es tornen a veure mascaretes, antígens, recompte de casos, urgències col·lapsades i baixes llargues per virus respiratoris. Les respostes són diverses. Hi ha qui es vacuna, entre altres mesures profilàctiques. També qui passa de tot i amb una severa congestió pregripal es tanca a un petit menjador per celebrar un dinar multigeneracional. Som així.
Ho va repetir l’OMS amb la covid i és una màxima vital: En cada decisió s’ha d’avaluar la relació risc-benefici. Quan el benefici és personal i el risc és general, o viceversa, l’equació s’altera. Molt pocs pensaran en el potencial col·lapse de l’hospital si els conviden avui a una festa. És comprensible. La consciència col·lectiva funciona millor si es clausuren bars i aeroports. De la pandèmia no vam sortir millors ni més hipocondríacs. Alguns van passar una hipocondria extrema transitòria, esvaïda ja com aquell propòsit de no beure mai més que es fa en plena ressaca.
No cal tornar-se a confinar, és evident. Dit açò, seria estúpid no haver après res de la pandèmia i obviar ara, només pel trauma de no voler rememorar-la, algunes mesures de llavors assenyades i clarament convenients. Algunes serien puntuals, com l’obligació de tapar-se la boca als centres sanitaris en certs moments. Altres sembla mentida que s’hagin de recordar, com la necessitat d’airejar espais concorreguts com les aules o de no dur-hi fillets amb símptomes i un xupito de Dalsy. Un reforç de l’atenció primària, amb professionals sanitaris suficients que puguin atendre els casos lleus amb agilitat, també seria una millora molt important, però, clar, els Reis ja han passat.
