En una entrevista exclusiva a «La Vanguardia», Artur Mas, expresident de Catalunya, ha compartit les seves reflexions sobre el panorama polític actual, marcat per la investidura de Pedro Sánchez i les negociacions entre el sobiranisme català i el PSOE. Retirat de la primera línia política des que va donar «un pas al costat» per cedir la presidència a Carles Puigdemont, Mas ha destacat la importància d’aprofitar l’oportunitat que es presenta en la política espanyola des d’una perspectiva catalana i catalanista.
Tot i així, potser el més rellevant de les seves declaracions és el realisme que desprenen quan assenyala que, malgrat les dificultats i la sensació de caos, s’està duent a terme el necessari en les negociacions entre les parts. Això, que implica una lloança indirecta al govern de Pedro Sánchez, s’explica pel convenciment que demostra l’expresident de la inviabilitat actual del projecte independentista, projecte —diu— que avui no té les condicions per avançar, encara que això no signifiqui que no pugui recuperar força en el futur.
Arribats aquí potser se li hauria de demanar si aquestes condicions que ara no es donen es donaven quan ell, en sortir decebut de l’entrevista amb Mariano Rajoy l’any 2012 i, després de la gran decepció electoral quan pensava que arrasaria en unes eleccions autonòmiques i va perdre seixanta diputats, optà per llançar el seu partit i tota Catalunya a l’orgia independentista que ha implicat un «procés» decebedor, amb condemnats, exiliats i amb una gran disminució del vot independentista a les darreres eleccions catalanes. Perquè no hem d’oblidar que Mas va ser una peça clau a l’inici d’aquest procés que ha convulsionat la política espanyola als darrers anys i d’alguna manera a coadjuvat al naixement de l’ultranacionalisme de Vox com a reacció al secessionisme.
SIGUI COM VULGUI, Mas té raó quan considera que estem en el «postprocés» i que és necessari aprendre les lliçons dels últims deu anys. I tampoc s’equivoca en subratllar la importància de recuperar una ruta comuna entre els partits sobiranistes un cop és conscient de la disminució del pes electoral d’aquests, que difícilment pot recuperar-se de manera ràpida i no seria estrany que no sumés una majoria al Parlament a les properes eleccions catalanes que podrien dur a la presidència de Catalunya un socialista.
És obvi que la situació per la que passa actualment el nostre país no pot deslligar-se absolutament dels processos que es donen també al món d’avui, ja que no és només a Espanya que la democràcia és cada cop més vilipendiada per partits que, dient-se constitucionals —i volent mostrar-se com els principals valedors de la Constitució— trenquen diàriament alguns dels principis que el constitucionalisme liberal ha assumit com a premissa. Pensem, per exemple, en els Estats Units, on un expresident no deixa de dir que li van robar les eleccions i ha donat suport no sols a la institucionalització de la mentida sinó a un assalt al Congrés, i també en tants altres països europeus on l’extrema dreta ha guanyat o és a punt de guanyar les eleccions.
Per tant, no tot el desgavell és cosa d’Espanya, com podria semblar per les arengues diàries de Vox i les crítiques absolutament desmesurades del PP respecte de la situació actual, perquè, a pesar del gran soroll que ens envolta, no deixa de ser rellevant que en una Espanya on tants morts va provocar el terrorisme, avui no hi hagi violència política, perquè ni ETA ni el Grapo ja no són una amenaça real, i totes les forces representades al Parlament estan plenament integrades en dinàmiques de pactes i aliances. Mirem, sinó, el Congrés dels Diputats i veurem (si les renous no ens ensordeixen o els fantasmes no ens ennuvolen la vista) que ningú —cap partit o coalició electoral— està exclòs ni s’ha automarginat de la vida política. El problema és que si «contra Franco» l’esquerra vivia millor, avui podem observar el fenomen contrari i sembla que la dreta espanyola, gairebé sense excepcions, «amb ETA en actiu» se sentia més còmode que observant com persones i col·lectius que temps enrere van donar suport i fins i tot van ser còmplices del terrorisme, actuen des de la legalitat, col·laboren en la governabilitat d’Espanya i sostenen el Govern un cop han deixat enrere una etapa de dolor que tenim dret a recordar però no a mantenir com si encara estigués viva.
CURIOSAMENT, EN UNS MOMENTS EN QUÈ, a pesar de de la complexitat dels pactes, de les incontinències verbals d’alguns líders independentistes i de les amenaces de la portaveu de Junts al Congrés de rompre l’estabilitat, el cert és que Espanya viu una realitat democràtica plena, que corrobora Artur Mas quan afirma sense embuts que «l’independentisme no té avui les condicions per tirar endavant», i també Arnaldo Otegi, líder principal d’EH Bildu, quan declara que «a Euskadi no hi ha ara mateix una majoria que vulgui exercir l’autodeterminació».
Que el camí que s’ha de fer no és fàcil tots ho sabem, però també sabem que Espanya no es trenca —com dia rere dia prediquen els malastrucs d’una dreta que demostra més facilitat per criticar que per elaborar alternatives—, encara que som molt conscients que, com ens recordava «La Vanguardia» en un editorial no fa gaire, la política ha adquirit un alt nivell de complexitat que aquest any es posarà a prova en dues eleccions autonòmiques ( Galícia i el País Basc) i en unes eleccions europees de forta intensitat en tota la Unió.
I vull citar aquest article editorial perquè, des d’una actitud positiva, afirma que l’actual complexitat política pot facilitar, paradoxalment, la maduració d’un país més cohesionat i integrat. Potser per primer cop a la història de la democràcia constitucional espanyola, tots som dins el marc que estableix la Llei Fonamental. I aquest «ser dins» podria fins i tot posar les bases d’un millor assentament de Catalunya a Espanya.
Sens dubte, això exigirà un gran esforç dels nacionalistes per no sortir del solc constitucional en el que han decidit entrar, i també exigirà a l’esquerra espanyola que escolti i dialogui amb els seus adversaris, cosa que —si més no amb els sobiranistes— no havia fet Pedro Sánchez fins que s’ha vist —són paraules seves— en el deure de fer de la necessitat virtut.
Però també exigirà un canvi d’actitud de la dreta majoritària, representada pel Partit Popular, que no podrà mantenir durant gaire temps la seva actual radicalitat dialèctica i necessitarà obrir vies de diàleg amb els nacionalistes catalans i bascos si un dia vol accedir al govern del país sense necessitat de dependre de Vox, que l’ha descentrat i conduït per uns viaranys que aquest partit mai no hauria d’haver decidit recórrer.
