La condició humana ha estat definida com la d’un «animal polític», afectant aquesta els fins de la vida (els quals van dels propis de la supervivència als de la convivència i les lleis -el «nomos» per contraposició a la «physis»- que la fan possible. Convé distingir entre gregarisme animal -adaptatiu en termes biològics-, i sociabilitat humana (que ho és en termes ètics i jurídico-polítics), requerint aquesta darrera la mediació de capacitats cognitives vinculades al domini del simbolisme -el qual pressuposa, pel seu costat, l’aparició del pensament abstracte, el llenguatge verbal i la competència comunicativa-. Tota filosofia, ja des del segle passat, posa de relleu les connexions íntimes entre llenguatge, pensament i món, només per mor de les quals es pot ampliar la noció fonamental d’allò «real». L’ésser dels ens -en llenguatge heideggerià-, no apareix ja com quelcom «representable», a la manera d’un sistema conceptual, sinó com quelcom que es desvetlla (la veritat concebuda com a «aletheia», retirar el vel que l’oculta), que surt a la llum de manera parcial, al mateix temps que ho fa el llenguatge -sempre enigmàtic- per mitjà del qual es mostra i s’expressa.
En aquesta mena de causalitat recíproca entre pensament i món, es posa de manifest un procés «temporal i espaial» dotat de «sentit», que és el del desvetllament de l’ésser i el desvetllament de la consciència de l’ésser, és a dir, de la realitat i del pensament. Però si existeix un «sentit» implícit en la recerca de comprensió del món (i d’autocomprensió de l’home per mor d’aquest desvetllament), el procés que es posa en joc per mitjà d’aquesta recerca, del preguntar-se humà respecte de l’ésser, es pot expressar com un camí de «presa de consciència», de «creixement», o de «desenvolupament» del món de la vida (en el context de la qual cal ubicar l’home), en una direcció «adaptativa» (allunyant-nos, acceptem-ho, de Heidegger). En l’abstracció (el coneixement del concepte o essència) no hi ha menys veritat, sinó més, que en la concreció (la percepció immediata o pura sensació). En la comprensió (interpretació racional del significat) no hi ha menys veritat, sinó més, que en l’explicació (en termes de relació de causalitat), en el bé i la justícia i la pau no hi ha menys veritat, sinó més, que en el vici, la submissió i la violència, en la bellesa hi ha més veritat, i no menys, que en la lletgesa, i en la sociabilitat hi ha més veritat, i no menys, que en el gregarisme basat en un individualisme competitiu (coexistència). En les formes de caire biològic com social tendents a la simbiosi (respectant l’autonomia personal) hi ha més veritat, i no menys, que en les dogmàtiques i autoritàries, ja que la idea de comunitat dels homes deriva de la correcta forma de consciència assolida des del reconeixement del fet inalienable la llibertat i dignitat de (tots) els éssers humans. Però aquest procés torna a ser de caire dialèctic: la societat cosmopolita («polis») avança en la mesura que ho fa la consciència individual, i aquesta ho fa en la mesura que es tornen efectius els processos de transformació social posats a la base de tota emancipació humana.
De la mateixa manera que hi ha «evolució biològica», hi ha -per a l’home i des de l’home- un «progrés cultural», mesurable segons paràmetres dotats de certa «objectivitat» no factual sinó «conceptual». Aquests paràmetres són: la conquesta de l’autonomia personal (llibertat de pensament i acció), el desenvolupament de les formes de cooperació social (democràtiques en un sentit cosmopolita), l’assoliment d’una major competència comunicativa (no instrumental sinó final o axiològica), i la capacitat d’articular la vida personal (el bé privat) en termes de productivitat ètica i social (el «bé comú»). Si quelcom és -objectivament i no des del caprici- bo per a l’individu ho és també per a tots, i si quelcom és bo per a tots, ho és també per a l’individu: ja Kant en deia d’això el principi formal del «criteri d’eticitat» de la raó pràctica. Així la democràcia pot ser vista, en termes «filosòfics», com aquell tipus de societat en la qual els individus deixats a la sola racionalitat de la vida i acció individual, en recerca de la felicitat, procuren aportar al conjunt social el major benefici per a tots, sense que l’exigència d’incrementar el «bé comú» hagi de ser imposada coactivament ni requereixi el recurs a la regressió vers formes de vida heterònomes. El concepte de «vida pública» no és reduïble al del funcionament de les institucions estatals, ni ho és a la idea d’«Estat» en la seva configuració d’Estat-nació. El sistema productiu i la seva -eventual- orientació ètica és també vida pública, i el teixit associatiu és també vida pública; tots aquests nivells han de trobar-se en procés de creixement adaptatiu en el marc d’una orientació ètica universalista. Aquesta és la funció essencial l’«educació», i no la sola inserció laboral posada al servei del benefici individual. I això es tant com ampliar la definició de vida productiva, només per mitjà de la qual es pot aspirar a l’«eudaimonia».
