Des d’on si no podríem dir les coses i parlar del món amb propietat? Les persones que ens sentim compromeses amb la terra on vivim i ens permet de viure, que ens adonam que illa, cultura i llengua és una tríada que aguanta la personalitat polièdrica i rica de Menorca, les que volem continuar el llegat i l’esperit d’en Joan F. López Casasnovas i en memòria seva, encetam aquesta secció titulada Xerram d’on som. Prenem la capçalera d’una de les idees que va pregonar en Joan F. López en un dels centenars d’articles que va escriure: que la llengua ens identifica amb el territori, que el llenguatge parla d’on venim i qui som. Agraïm al diari MENORCA aquest espai d’opinió que ens brinda. Les persones d’aquest grup som quasi tots graduats en Filologia.
En memòria d’en Joan López encetam aquesta secció
Però també volem intervenir en l’opinió pública amb la intenció d’analitzar i reflexionar sobre el moment «on som», sobre la delicada situació sociolingüística en què ens trobam. I també per desmentir tantes mentides i redreçar tantes distorsions, per aclarir tantes confusions i per destapar tantes vergonyes que es diuen i es publiquen entorn de la llengua catalana de Menorca. Ho feim per defensar la dignitat com a parlants, per denunciar els nostres drets conculcats, per no defallir i treure’ns de damunt aquesta mala sensació de derrotats. No hi renunciam.
Certament que vivim temps dolents per a la salut de l’idioma, però com a comunitat lingüística n’hem passat de pitjors. Cosa que demostra que mai no podem baixar la guàrdia, ni tan sols en les fites aconseguides i importantíssimes com va ser l’aprovació per unanimitat de la Llei de Normalització Lingüística. No ens podem permetre desistir. Tal com va dir el nostre mestre López, primer fundador d’Acció Cultural de Menorca, cal rebutjar la frustració («sempre hem estat fotuts»), el provincianisme («voler ser com Madrid voldrien que fóssim»), el derrotisme («no hi ha res a fer»), el conformisme («ja estarà bé així»), la resignació («que Déu faci més que noltros»), l’immediatisme («qui dia passa, any empeny»). Res de tot açò, perquè tot està per fer i tot és possible.
No toleram ser ciutadans de segona a causa de la llengua
Després de la recuperació de les llibertats democràtiques una volta enterrada? la dictadura de 40 anys foscos, ens pensàvem que podríem també recuperar la normalitat de la llengua pròpia i viure tranquil·lament en català com qualsevol altra lloc del món. Idò no. No ha estat així i ara no només no podem viure tranquil·lament en català sinó que se’ns presenten un munt de reptes perquè no han cessat sinó més tost s’han intensificat els atacs a la llengua. Els avenços que havíem aconseguit ara retrocedeixen, les tímides mesures adoptades a favor de la llengua del territori ara són qüestionades i revertides per les autoritats que en teoria les haurien de protegir. Si fins ara teníem un govern central en contra de la llengua, ara també hi tenim el govern autònom i el Consell.
I tot per quines causes? Per una fatal concepció unívoca de l’Estat per a una sola llengua, la castellana, i relegar les altres a simple condició de nosa tolerable. Les forces de dreta (i una part de les esquerres) solen governar contra la diversitat. No hi esteim d’acord. Alçarem les nostres veus en contra. No tolerarem de ser tractats de ciutadans de segona a causa del nostre idioma.
