Avui, dia primer de gener de l'any de traspàs 2024, en lloc de fer projectes de futur- aquells que quasi mai es compleixen, tret de deixar de fumar com va ser el meu cas l'any 1995- m'he estimat més fer un exercici d’anàlisi personal i he arribat a la conclusió que el principal «do» meu és el de la inutilitat.
Veiem que diu el diccionari de la paraula «do» -a més de definir la primera nota musical-, i és: «Virtut, benefici i en general tot allò que rebem de Déu o de la naturalesa sense posar-hi de la nostra part res per obtenir-ho. Com a exemple podem citar l'expressió «do de llengües» com «facilitat extraordinària per aprendre de parlar diverses llengües». En resum, tot allò que ens ve donat sense massa esforç per la nostra part.
Si parlem de la paraula «inutilitat» sembla clar que es compon de la paraula «utilitat» precedida pel prefix «in» que significa negació; d’altra banda, «utilitat» és «Qualitat d’útil; profit que es pot treure d’una cosa». I «útil» es defineix com «Que pot servir; capaç d’obrar o d’esser usat beneficiosament».
Hala, idò, he arribat a la conclusió del meu principal do, com he dit al títol de l'esquitx d'avui, és el de la inutilitat que em caracteritza en moltíssimes activitats humanes.
Essent un al·lot que va néixer entre Calesfons i el Moll d'en Pons, hauria d'haver estat un bon pescador de vorera, però som incapaç de diferenciar un serrà d’una vaca, un esparrall d’una oblada. Els «moritos» sí que els puc reconèixer pel seu color negre, però fins aquí puc arribar. D'altra banda, de caçador, res de res; els animalons tant si volen com si van per terra em mereixen tota classe de respecte. I no parlem dels bolets i els esclata-sangs, no n'he trobat cap mai.
Pel que fa als esports, com a jugador de futbol era tan flac que em posaven de defensa lateral, basta no fes nosa als companys, deixar anar qualque coça i poc més. De gols crec que només en vaig fer un en tota la vida, i per errada del porter.
I com a músic, flaquet, flaquet. Primer, rascant bandúrria amb no massa traça i més tard quatre acords de guitarra (allò de tònica, dominant, etc) i tira petit que la costa puja. Cantar, cantar, és una altra cosa; un registre més tost tirant a baix (veu de soterrani, que deia en Nito es Curro, no sé amb quina intenció) acompanyat d'una incapacitat innata en fer segones veus, tot d'una derivava a la primera. De memòria deien que en tenia bastant, emprava açò que en diuen «regles mnemotècniques», però actualment oblit fins i tot l'origen d'aquestes regles i la dita memòria s'esvaeix.
En definitiva, tinc el do de la inutilitat en grau superior.
