El debat que va tenir lloc el passat dimecres sobre les esmenes a la totalitat interposades pel PP i Vox contra la futura llei d’amnistia s’han resolt com era d’esperar: desestimant-les per una majoria absoluta de diputats al Congrés, ja que aquesta majoria plural que dona suport al Govern de Pedro Sánchez, per diversa que sigui, no podia acceptar una proposta que, curiosament, un mes enrere, el mateix PP refusava.
L’esmena proposava la dissolució de partits que promoguin declaracions d'independència o un referèndum il·legal mitjançant la introducció al Codi Penal d'una sèrie de delictes de «deslleialtat constitucional». Aquesta proposta de tipificació plantejava castigar «aquelles autoritats que promoguin la inobservança de les lleis o incompliment de les resolucions judicials buscant perjudicar la unitat» del país.
En versió del portaveu popular, Miguel Tellado, el seu partit proposava el «rearmament i el reforç de l'Estat i de la nostra democràcia (...) tipificant les declaracions d'independència i els referèndums o consultes il·legals i promovent la dissolució d'associacions o persones jurídiques que incideixin en qualsevol d'aquests delictes».
No hi ha dubte, que en el cas del PP, la dissolució de partits que promoguin declaracions d'independència o un referèndum il·legal i la suspensió de les seves activitats respon a l'eliminació per part del Govern de Pedro Sánchez d'instruments jurídics que abans permetien perseguir aquestes accions. Concretament, Tellado citava la derogació del delicte de sedició i la rebaixa del delicte de malversació impulsats pel Govern de Pedro Sánchez a la passada legislatura. I en aquesta línia, l'esmena pretenia recuperar els articles 544 al 547 del Codi Penal, anteriorment emmarcats en el capítol sobre la sedició. Tot i que, ara, el PP els emmarcava entre els delictes contra la Constitució en lloc de contra l'ordre públic. I suggeria penes de presó de cinc a deu anys i d’inhabilitació absoluta per temps de sis a dotze anys quan es refereixi a declaracions d'independència, i d'un a cinc anys de presó i inhabilitació especial d'un a cinc anys per a les consultes.
La proposta no deixa de tenir la seva lògica si no fos perquè no concorda poc ni gens amb la posició que el PP va mantenir al ple celebrat al Senat el passat 21 de novembre. Aquell dia, Vox va impulsar una moció a la Cambra alta amb la qual pretenia instar el Govern a sol·licitar la il·legalització d’ERC i Junts, als quals es va referir com a «ultradreta supremacista». La moció del partit de Santiago Abascal es va trobar, però, amb 257 vots en contra, també els del PP. Només tres senadors van votar-hi a favor. Aleshores, la popular María Yolanda Ibarrola la va rebutjar amb contundència des de la tribuna amb un argument que val la pena tenir en compte: «La porten sabent que aquesta demanda no prosperaria al Tribunal Suprem. La dissolució d'un partit polític és de les mesures més greus que poden ser adoptades en democràcia». I tenia raó.
No hi ha dubte que la qüestió que s’ha debatut és important i mereix un debat jurídic que, com gairebé tots, comporta opinions contradictòries, perquè, si bé la il·legalització dels partits no és una pena estranya en el nostre corpus jurídic, per dur-la a terme s’han de complir els requisits establerts a l’article 9.2 de la Llei 6/2022, de 27 de juny, que diu textualment que «Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos, particularmente cuando con la misma persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o imposibilitar o eliminar el sistema democrático, mediante alguna de las siguientes conductas, realizadas de forma reiterada y grave» (conductes que descriu als números següents).
Per tant, actualment, un partit polític només serà declarat il·legal quan la seva activitat vulneri els principis democràtics i, particularment, quan persegueixi destruir la democràcia mitjançant conductes com la de justificar atemptats i donar suport a organitzacions terroristes, arguments amb els quals es va il·legalitzar Batasuna el 2003. Tampoc poden els partits fomentar la violència, perseguir persones per causa de la seva ideologia, creences, sexe o orientació sexual.
Anar més enllà, ampliant aquestes conductes és molt qüestionable. Entre d’altres raons perquè la reforma d’una llei orgànica com el Codi Penal ha de ser en tot cas compatible, no amb una altra llei orgànica com la Llei de partits, sinó amb la Constitució Espanyola i, específicament, amb els drets fonamentals que reconeix interpretats d’acord amb el Conveni Europeu de Drets Humans. I la proposta efectuada pel PP (no entro ja a la de Vox) no respecta la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans, que únicament valida la il·legalització quan hi hagi un greu risc per a la democràcia i aquest risc és real. Un exemple bo d’entendre d’il·legalització seria el d’un partit islamista que proposés instaurar la xaria al nostre país. Però el que el PP proposava amb la seva esmena de reforma del Codi Penal permetria dissoldre els partits que promoguin la independència amb un referèndum il·legal sense la necessitat de convocar-lo de manera efectiva i, encara menys, dur-lo a la pràctica. En això consistiria el delicte de «deslleialtat constitucional».
Val a dir tanmateix que aquest posicionament no és incompatible amb la discrepància que pugui tenir el PP amb la llei d’amnistia, i menys encara amb la preocupació que molts tenim —fins i tot els qui, com jo, creiem que aquesta és una llei necessària per encarrilar el futur— per l’esborrament que implica dels delictes comesos durant el procés i per les reformes del Codi Penal concebudes per minimitzar les penes, que poden suposar un esperó per «tornar a fer-ho», que és just el que sostenen alguns sectors de l’independentisme. Penso, per tant, que no és gens estrany que un partit com el PP proposi mesures que pretenguin revertir algunes de les reformes que va dur a terme el govern a la passada legislatura reposant delictes que considera que no haurien d’haver desaparegut i, fins i tot, introduint-hi canvis que puguin suposar un enduriment de les penes.
Però el que no permet la Constitució espanyola vigent des de 1978 és condemnar idees, ni que siguin contràries a l’esperit constitucional, sempre que, no s’incorri en delictes o fets sancionables penalment. I la jurisprudència europea ha consolidat una llibertat d’expressió política molt àmplia, igual que ho ha fet el Tribunal Constitucional al nostre país, que, en algunes de les seves sentències, remarca que la nostra democràcia, a diferència de la dels nostres veïns francesos o alemanys, no és una democràcia militant, és a dir, no exclou la possibilitat que els seus preceptes siguin sotmesos a revisió.
Subscric, doncs, l’argument defensat per un important sector de constitucionalistes que han criticat durament la proposta del PP, i més particularment la idea de deslleialtat constitucional i la possibilitat de dissoldre partits que tinguin finalitats que siguin contràries a l’ordre constitucional i perjudiquin la unitat d’Espanya, no sols perquè amb aquesta proposta el PP emula el que Vox ve defensant des de fa temps, sinó perquè, en si mateixa, és contrària a l’ordre constitucional.
I no sent, l’espanyola, una democràcia militant, qualsevol partit pot defensar el que consideri oportú, i fins i tot pot depassar amb les idees l’ordre constitucional. Els únics límits els imposen, per tant, la Llei de partits i el Codi Penal, interpretats d’acord amb la Constitució i la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que, amb l’objecte de defensar la llibertat de pensament i el pluralisme ideològic, no permet castigar les idees sinó les accions.
