No dic res que surti de botador, com diem en pla, si dic que la gent sempre s’acaba quedant amb l’original abans que amb la còpia; amb l’autèntic abans que amb la fotocòpia; amb la marca de tota la vida i no amb la marca blanca. El dilema sorgeix quan no sabem exactament qui és l’original, l’autèntic i el de tota la vida. Anem: Representa Vox l’autèntica dreta històrica a Espanya? O pot ser és el Partit Popular? Què fou abans: L’ou o la gallina, i amb lo de gallina qui ningú es senti acomplexat ni al·ludit. M’explico...
Que a Adan, Déu li arranqués una costella per «fer» la dona, val, si de cas algú ho veu així, literalment, conec a bons metges. Però l’innegable és que Vox sí surt d’una escissió del PP (del costellam), no obstant està reblert d’exemples amb noms i llinatges que no cal ni que posi, començant pel propi Sr. Abascal. Vist així, el partit verd seria una còpia, més emprenyada si voleu, del partit blau. Ara bé, si mirem els postulats de Vox i els del moviment del qual sorgí l’embrió del PP (Alianza Popular), ja comencem a trontollar amb la decisió.
La pregunta que sorgeix amb aquesta subjectiva o relativa indefinició és si el gran transatlàntic del PP acabarà per fer bolcar l’embarcació neumàtica, no pastera clar, de Vox, tal com va fer fàcilment amb Cs; o pot ser serà l’estirp del Cid, Don Quijote o Alatriste qui es menjarà a un partit que, de tanta moderació com farda, acabarà per ser l’eloqüència de l’equidistància. No hi ha dubte que tindrem aquesta informació, o a comptagotes (com sembla), o com un tsunami (com amb Cs).
El que està meridianament clar és que s’entreveuen dues tonalitats de blau: Òbviament el blau fluix és hereu d’una declaració d’intencions valenta del Sr. Casado, hereu aquest del Marianismo i del Sorayismo; i el blau fort, provinent de la Comunitat de Madrid, no de l’Ajuntament precisament sinó de «Lady Madrid», la Sra. Díaz Ayuso, que es va menjar en «mitja hora» les intencions fraticides del Sr. Casado que, mentre es distanciava de Vox feia també el llit a la Presidenta de la CCAA.
Però si girem la vista a la dreta, què veiem? Doncs que també hi ha dues tonalitats de verd: El verd fluix que ha sigut ja «decapitat» i era representat en la persona del Sr. Espinosa de los Monteros i la seva corrent ultra liberal pel «botxí», eurodiputat i representant del verd fort, el Sr. Buxadé, que compta amb una poderosa corrent al darrera, començant per «Hazte Oir», que és l’autèntic ADN Nacional i Catòlic (qui vulgui que ajunti les paraules i veurà el que surt i on voldria portar-nos).
Ens hi hem fixat en la «coincidència»? No crec en elles. En els dos casos guanya el color fort, ja sigui el blau o el verd. Suposo que és llei de vida que el fort acabi menjant-se al fluix. Però això no contesta al dubte que mostrava al principi, ans me’n planteja un altre: Si les arrels originals són aquelles que defensa l’eurodiputat de Vox però el partit amb més milions de vots és el del Sr. Feijóo, aquell bon senyor (i polític) que van posar allà a rel de la citada lluita fraticida, i que no saps -com a bon gallec- si va o si torna però que en tot cas saps que està només de pas: Quins seran els dos «immortals» com a la pel·lícula protagonitzada per Christopher Lambert, que quedaran per a la batalla final per a la unió de les dretes? «Sólo puede quedar uno» com resa dita pel·lícula, perquè sembla clar que per separat no surten els comptes per fer front al resilient Sr. Sánchez i al seu manual de resistència (en aquest article no toca ficar-me amb ell).
Ja tanco, però ho faré apostant per un desenllaç: Que aquesta batalla la guanyarà una dona. L’he citada abans. I és que ella ajunta al manco dues de les quatre tonalitats aquí exposades: El blau fort i el verd fluix. A més compta amb el beneplàcit de sa seva santedat, el sr. Aznar, l’únic líder de dretes en democràcia que aconseguí la famosa reagrupació i que també compta amb potents valedors, com la «Fundació Faes», que presideix i li dona focus.
Si jo fos de dretes optaria per la via Ayuso. Si fos d’esquerres optaria per enderrocar des de ja aquest pont. Però com que soc dels rars, dels «Unamunianos», no m’importa que m’acompanyi la solitud de l’orfe polític. Ni els uns ni els altres (»ni los Hunos ni los Hotros») han aconseguit tapar les escletxes que va deixar la guerra civil. Pot ser doncs seria el moment, ara que la socialdemocràcia està segrestada i el centrisme ha desertat, de tornar a rescatar a ambdós, o sigui, de tornar al principi a fi d’aixecar una nova casa comú on hi càpiguem tots: Les tonalitats, els colors, les regions, les regions amb tonalitat de nacionalitat... dins d’un únic País: Sols en pot quedar un. Gran i lliure? No, gràcies. Basta que sigui petit. Basta que llimi els extrems (els tres) que ja sabem on porten. Hi ha feina. Estan els nostres principals representants preparats? Millor no contesti ni faci espòiler d’aquesta pel·lícula. Potser no en quedaria ni un.
