No hi ha res més sa que dir allò que penses, fins i tot en política. De vegades, però, estar disposat a compartir principis, valors personals i idees polítiques requereix posar-hi es coratge des que tots, en major o menor mesura, esteim dotats.
Tota criatura quan neix posseeix un coratge inherent. Encara amb ets ulls clucs i amb es primer batec des cor, aquest coratge li dona sa força per enfrontar-se al món, per alenar, per xuclar sa primera llet de sa mare. I li dura tota sa vida. Amb sa innocència encara intacta un fillet és capaç d’expressar emocions i pensaments tal com els sent, sense filtres.
Al llarg de sa vida es coratge que hi posam en dir allò que pensam va fluctuant segons cada situació i cada circumstància. És tan variable com s’interès de sa hipoteca que tens subscrita amb es banc.
Per regla general a mesura que anam madurant guanyam en autoconfiança i esteim més disposats a proposar i a defensar un argument o una postura, encara que contradigui allò que diuen altres persones, allò que fa sa majoria, o allò que se suposa que és políticament correcte.
I dic tot açò perquè avui sa política s’ha convertit en una realitat, una actitud i un condicionant omnipresent en sa nostra societat. A la llarga, tot és política. Cada vegada més elements o fenòmens socials passen a ser incorporats as grans debats i lluites polítiques. Fins i tot allò que no s’hauria de polititzar mai acaba essent es centre de sa gestió pública. Avui consideram com a polítiques moltes més qüestions que en temps des nostros pares i avis, en què es considerava que coses com sa cultura, sa llengua, s’ecologia, s’educació tenien caràcter neutre, no formaven part de la cosa pública i per tant no eren susceptibles de ser polititzades.
Aquestes darreres setmanes es centre des debat polític torna a ser sa llengua. S'ha encès de nou sa polèmica en s'ús des català a ses escoles.
Es pla pilot que vol impulsar es govern a través de sa Conselleria d’Educació i que preveu oferir a ses famílies s’elecció d’una primera llengua d’ensenyament en ses matèries no lingüístiques de s’àmbit científic i social, mitjançant diferents mesures organitzatives i pedagògiques, ha aixecat gran rebombori dins es món educatiu.
Es centres educatius i es sindicats han fixat posicions respecte a sa proposta del PP d'aplicar sa lliure elecció de llengua a partir des curs vinent fins a segon curs de Primària. I no són precisament gens favorables.
Sa llengua és un eina per entendre-mos i no per discutir. Però no cauré en es tòpic de dir que una llengua serveix només per comunicar-mos. És molt més que un codi verbal -un conjunt de sons, paraules i regles gramaticals- que coneixen ets habitants d'un mateix territori i que empren per comunicar-se. Sa llengua materna conforma es petit univers particular de cadascú. Genera vincles afectius que perduren per sempre, mos identifiquen amb es nostros ancestres i crea ponts indestructibles, que només són possibles amb sa paraula justa. Sa llengua no ha de ser una imposició. Hem de mostrar a estimar-la. Quan veus com s'estima una llengua i te la transmeten sense que suposi cap obligació, la vius amb naturalitat, l’aprens i l’estimes.
Esteim en emergència lingüística, alerta sa Plataforma per la Llengua. És cert; s’ús social des català ha reculat. I dic català perquè aquí, a ses illes, empram sa llengua catalana pròpia de ses Balears, amb totes ses seves variants, però agradi o no, és sa catalana. I ho dic fort i sense embuts, perquè voldria que quedés clar d’una vegada per a aquells que encara no li tenen.
Deixem de perpetuar as governs de dretes com a responsables de tots es mals lingüístics i passem-nos ses mans pes pits. Sa dreta no és s’enemic des català. Aquest procés de retrocés ve d’enfora. Es canvis demogràfics des darrers anys hi tenen molt a veure. Es fenomen de sa immigració inevitablement ha provocat un canvi significatiu en ets hàbits lingüistics. Sense anar més enfora fa dos anys -si mal no record amb governs majoritàriament d’esquerres- vuit de cada deu catalanoparlants ja barataven de llengua quan cualcú els rallava en castellà. Sa majoria ho feien per respecte o educació. O començaven directament en castellà per por que s’interlocutor no els entengués si ho feien en català. Ho deia s’InformeCAT 2021, elaborat per s’esmentada entitat. I de llavors ençà es retrocés segueix avançant. Hi ha milers de treballadors i de professionals, majoritàriament llatinoamericans i musulmans, que s’han instal·lat juntament amb ses seves famílies a ses nostres illes, cercant una vida millor. Sa migració és un fenomen demogràfic en expansió que ja forma part des paisatge habitual de ses nostres ciutats i pobles.
En es cas de ses Illes Balears, sa nostra comunitat ha estat una societat oberta, tolerant i plural, i hem d'aspirar que continuï essent així. Es pensament únic, s'homogeneïtat cultural i es monolingüisme, d'una banda i de s’altra, mos divideix i mos empobreix com a societat. S'objectiu comú hauria de ser sa d'enfortir i consolidar sa convivència, compromesos amb es foment de sa llengua catalana pròpia de ses Balears, però que a la vegada disposa de dues llengües majoritàries que formen part de sa nostra riquesa. Molts illencs s’identifiquen amb més d'una llengua, i açò és una mostra de convivència compartida, amb una riquesa lingüística que hem de viure en positiu.
