En un món cada cop més interconnectat, i tecnològicament desenvolupat, no s’ha acceptat encara la idea d’una «racionalitat ètica» compartida, de validesa universal i necessària, vinculada a la idea de ciutadania democràtica cosmopolita, dotada de les institucions necessàries per a garantir el respecte als drets i llibertats fonamentals de «tot» individu amb independència de la seva filiació i pertinença territorial, o de qualsevol altra mena, econòmica social, cultural o religiosa. I parlem d’»ètica» a la vista que allò que al capdavall s’hi posa en joc és la idea mateixa de «justícia», i la seva vinculació amb el repte de la pau mundial que sembla lluny, avui per avui, de ser «possible». Existeix un ordre «lògic» -racional- en les coses en virtut del qual tota noció de «progrés» que vulgui ser defensada reclama l’assoliment previ de determinades capacitats, relatives a la consciència de gènere – en el sentit de pertinença al gènre humà-, així com a la satisfacció de certes necessitats bàsiques, sense incórrer en desequilibris estructurals que alimentin l’odi i la violència.
El punt fort de les societats occidentals passa per la introducció de les pràctiques i transformacions socials que han vingut de la mà de la racionalitat, però el seu punt dèbil passa pel risc d’incórrer en prepotència i etnocentrisme. Aquesta tensió interna és la mateixa que hi ha entre emancipació i individualisme -contradicció ja continguda en el mateix concepte de «llibertat»-, essent aquest darrer -l’»individualisme possessiu»- del tot incompatible amb la consciència universalista -o cosmopolita- i les corresponents exigències ètiques.
La manca d’aquesta forma de pensament -més palesa en el conservadurisme- constitutiu no d’un «nosaltres» particular, o de poble, sinó d’un previ i essencial «nosaltres» genèric- és un dèficit -personal i polític- característic de les societats que en deim -desprevingudament- «avançades», el qual es posa de manifest en la pràctica sistemàtica de la manipulació i la mentida (acompanyada o revestida d’una «lògica instrumental» que en calcula respece de tot el «benefici»), el producte de la qual és la desconfiança i la disrupció -disfuncionals des de la perspectiva de la cooperació-, i en les dificultats per a entendre el valor d’allò «públic», allò compartit per part del conjunt del cos social i que reverteix en una major equitat i justícia social per a tots -només per la via de la cura i la defensa d’allò públic es pot assolir un veritable desenvolupament de «cada» persona-.
Vivim, per tant, en un context de desequilibris «globals» que una visió només moderna de la societat difícilment resoldrà, donades les contradiccions inherents al concepte mateix de «llibertat». Per aquesta via -autocrítica- hem de ser capaços d’obrir espais de diàleg configurant les institucions que el transformin en acció comunicativa autèntica, per un costat, i n’assegurin el compliment «real» d’acords presos per l’altre, entre els països occidentals i la resta de les nacions, estatalitzades o no, amb les que hem d’aprendre a conviure. Cal superar les velles temptacions d’intervenció colonialista, vinculades a certs aires de superioritat ja siguin de base racial, religiosa o cultural, com si existís una única forma d’entendre el progrés del món i a més coincidís amb «la nostra».
2 Aquesta capacitat autocrítica possibilitadora de la recerca de diàleg en el marc de la convivència globalitzada a la que ens veim abocats no implica, en cap cas, una renúncia a les conviccions, relatives a la promoció real de la dignitat humana en tots els àmbits de la vida pública i privada, així com dels valors de «llibertat» i «justícia», així com a un ús raonable, prudent i pacífic, dels recursos disponibles. Sobre aquests principis cal instituir una legalitat -un marc jurídic vinculant- supra-estatal que permeti prevenir els conflictes, dotant-la de l’operativitat necessària per a convertir en efectives les oportunes resolucions, la legitimitat de les quals han de derivar d’una racionalitat ètica basada en el principi del «reconeixement recíproc» -en tant que iguals- entre les parts implicades. Això és tant com promoure el desenvolupament d’una nova «competència comunicativa», tan perentoria com destructives es tornen les armes -i perilloses, per tant, les conseqüències dels desequilibris vigents-.
En el marc de les «relacions internacionals» existeixen embrions d’aquesta mena d’institucions reguladores, com ara l’ONU o el Tribunal Penal Internacional, però de caire insuficient -i injust en la seva configuració-, per la reforma de les quals cal apostar. Avui per avui les relacions entre els Estats -la sobirania dels quals es considera absoluta o incondicionada- es regulen bàsicament pel principi de la força bruta, com hem vist tant a Ucraïna com a Gaza, amb un dany ètica, jurídica i políticament intolerable per a tantes víctimes innocents.
