Fa uns anys em trobava ran del Convent de Sant Diego explicant la importància de la cultura a escolars de 2n d'ESO com a eina de progrés. Es va aturar a escoltar un excompany de quan anàvem a primària, incrèdul del tot, feia capades.
Mesos després, vam coincidir i va voler retreure'm açò de la cultura. Que si era tot una enredada, que si no serveix de res… Vaig quedar sorprès que a hores d'ara, gent de la meva generació pugui dubtar de manera radical de les contribucions que el saber ha fet al dia a dia de l'espècie. Em vaig demanar d'on sorgia la decepció. I vaig observar que aquest descrèdit era més habitual del previst. Per què?
Una primera causa és entendre per cultura exclusivament allò que n’és una part petita. El company incrèdul l'identificava només amb una activitat restringida de minories, poc útils, que a més a més, segons ell, van de prepotents, ocupen massa càrrecs des d’on compliquen la vida a la resta, cobren dels impostos i no ho retornen en bé general… així s'entenen l'enuig i les capades. Si acceptam com a bo aquest concepte erroni, costa menys respondre per què elits cultes alemanyes van participar de les bestialitats del nazisme. No van bastar la suposada cultura. Però tampoc la fe luterana ni la catòlica dels ciutadans alemanys. Com tampoc serveixen avui a Gaza ni les elits ni el judaisme ni l'islam.
Però i si la cultura fos una altra cosa, massa vegades ignorada o menystinguda també per qui diu representar aquest sector?
Antonio Monegal és autor de «Como el aire que respiramos. El sentido de la cultura». Fa aportacions molt interessants al respecte. L’empraré per formular preguntes, que és un de les primeres oxigenacions del concepte que proposa. Qui no es demana ho ignora quasi tot, s'agrega, fa com els bens i justifica majories còmplices de tot tipus de disbarats.
Com seria la societat adulta actual sense haver passat pels anys d'escolarització? Seria possible el progrés basat en la ciència aplicada al benestar, sense la cultura escolar?
És possible viure només amb l'après a l'escola? Com anomenam tot allò (bo o dolent) que els adults incorporam per sobreviure en una col·lectivitat que ens permet avançar?
El concepte, segons Monegal, abasta tres àmbits: la part material del patrimoni i de les obres llegades com acumulació de sabers i sentiments de generacions; les respostes arrelades de cada comunitat com a adaptacions plurals a entorns diversos; i la reflexió, recerca, crítica, provocació, liderades per individus o grups.
La cultura és una caixa d'eines per a cadascú. No en tindrem les mateixes, ni les emprarem igual ni en les mateixes circumstàncies. Quant millors eines, més resoldrem.
La cultura no és principalment patrimoni. A l'inrevés, el patrimoni i els béns culturals són els resultats de les eines. Són aportacions que multipliquen les opcions de trobar significats i aportar noves solucions a reptes successius que alhora fan baratar la caixa d’eines. La capacitat de baratar-les, de fer-les evolucionar precisament és on rau el més important.
La cultura no és distinció, estatus, al contrari, l'ús de la cultura de cadascú és el que fa l'objecte o la persona valuosos en la mesura que expressa la gràcia de la resolució de dificultats individuals o comunals. L’stradivarius és una joia com a expressió de la capacitat humana de donar respostes a reptes musicals. Quedar-se amb l'instrument com a patrimoni oblidant el conjunt de circumstàncies, iniciatives i enginy que el van fer possible, és elitisme inútil.
La cultura no és una lliçó és un entrenament. Resulta més útil que una institució faci que tothom visqui experiències culturals, que acumular un dels millors museus del país. No és un mannà, és una construcció que cadascú ha de purgar constantment. Per açò els alemanys dècades després van entendre què els havia adduït del nazisme. I segurament avui ja hi ha gazians i israelians que tenen alternatives a exterminar-se mútuament. La cultura és una forma d’actuació, de relació amb l’entorn i de transformació, per tant, del mateix que correspon a la bona política. Massa vegades no és la cultura que no serveixi, és la cultura dels qui decideixen i dels qui ho consenten el que no serveix. El grecs obligaven els ciutadans a acudir al teatre per reflexionar sobre la condició humana i social. Avui part de la cultura de masses té per objectiu distreure i desarmar perquè els individus triïn consumir i sotmetre’s. La bona cultura necessita de bones polítiques culturals i la política necessita imprescindiblement de més cultura general. Aquest cercle viciós avui ens immobilitza.
Monegal dedica un capítol a explicar les aportacions de Garcés i altres autors que relacionen la decadència de la política com a conseqüència del declivi de l'acció cultural. La decadència política dels llocs és directament proporcional a les cultures descafeïnades i banals, però ens resistim a reconèixer-ho com si fos impropi de la modernitat. Esperpents, polítics actuals emanen d'anys de sembrar la incultura moderna. Massa contemporanis per admetre-ho, com el sacrifici de la infància als mòbils.
Fins i tot les capades i els espants d'aquell vell company incrèdul van servir en l'humil intent d'explicar allò que el bloquejava. Ell l’enfocava com a obres i persones a reverenciar, i oblidava que la cultura és precisament el remei, la sortida del seu malestar.
