L’avi Siset (nom inventat) era dret al davant meu amb aquella mirada esglaiada de qui no sap exactament on és ni què és el que ha de fer. Li tremolaven les mans fruit d’un més que hipotètic parkinson, mentre la gent, a l’hospital, passava de pressa i amb la mirada fixa als panells informatius per a saber a quina consulta l’havien d’atendre. En Siset però, targeta vermella en mà, no sabia a on ni a qui dirigir-se, fins que va tenir a bé de sortir una simpàtica i empàtica infermera a explicar-li que havia de ficar aquella targeta a dins d’una màquina que hi havia a l’entrada del recinte per així saber quin doctor l’havia de visitar i a quina consulta. Va acabar bé, perquè finalment aquest avi va ser acompanyat per aquella agradable jove vestida de blanc fins a la consulta en qüestió.
Un altre avi, l’avi Sisquet (també inventat), estava dret, a dures penes, recolzant-se entre el seu bastó i la paret on hi havia aquell fred caixer automàtic d’una entitat bancària, que no cal citar. –«Jove, que m’ajudaries a treure doblers? -amollava a quants passaven per allà- Cap empleat m’ha pogut atendre. Diuen que he d’emprar aquesta màquina i fa mitja hora que ho intent i no sé com va». La tremolor dels seus llavis anava a joc amb el seu nivell d’autoestima. També per sort, una clienta agradosa que sortia del banc li va ficar la llibreta o la targeta (no m’hi vaig fixar) dins la màquina i li va poder aclarir el seu petit, o no tan petit, drama personal.
Crec que ja intenteu enfilar per on van els tirs d’aquest article. «Soy mayor, no idiota» també ho va intentar, però aquesta campanya iniciada fa devers dos anys per un senyor, Carlos San Juan, que ara ja en té 80, en pro de que hi hagi més atenció humana a les entitats bancàries per a persones d’edat avançada, va quedar en això, en només l’intent, perquè quan al Congrés ja s’havia votat a favor aquesta iniciativa a mode de proposta de Llei, exactament el 18 de maig de 2023 amb els vots favorables de tots els partits excepte un (imagineu quin), doncs arribats aquí, quan hi faltaven devers dues setmanes perquè pogués entrar en vigor dita llei, l’avançament de les eleccions generals per al 23 de juliol va paralitzar la tramitació d’aquesta i d’algunes altres lleis que anaven en aquest sentit. Com diuen en castellà «mi gozo en un pozo». La Llei, a dia d’avui, segueix sense aplicar-se.
Jo em demano, si amb «només» 52 anys em costa de realitzar algunes qüestions telemàtiques o tasques que precisen de coneixements informàtics: Què pot sentir aquella persona major que no té aquests coneixements? Val a dir que és cert que el President de l’Associació Espanyola de Banca, el Sr. José María Roldán en una, ja no tan recent intervenció al Foro Nueva Economía, es va comprometre a que tots els clients majors que denunciïn exclusió financera serien ajudats a fi de que ningú no es quedés enrere... I pot ser alguna cosa (poca, insuficient) hem guanyat darrerament en aquest sentit, però, i tirant de contradicció: No seran certs avanços un endarreriment? Parlem de les ciber estafes? Crec que no cal. Aquesta sí que és una pandèmia.
Però, i si rallem d’Intel·ligència Artificial? Doncs he de dir que conec una amiga, prou intel·ligent ella, que per definir a la deessa dels algoritmes, diu que «és com voler arribar a Mart sense haver resolt la Terra» (gràcies Maken Massanet). I té tota la raó: No hem aclarit l’escletxa digital que és la problemàtica passa prèvia sense resoldre la Intel·ligència Artificial... que diuen llevarà fins a 300 milions de llocs de feina en el món, i ja podem apostar per qui serà el primer premi Nobel de literatura emprant la I.A. Emprant l‘atrocitat sense esperit. Emprant el coneixement robat i robot.
Anem al gra: Vos heu aturat a qualsevol web o aplicació informàtica que doni la possibilitat, per exemple, d’escriure un poema posant-li tu només la temàtica de la què ha d’anar dit poema? Jo sí ho he provat. Malauradament he de dir que poques vegades he sentit tan atacat el meu curtet nivell d’escriptura i sentiment poètic com quan l’ordinador em va parir uns versos, amb precises rimes això sí, però monstruosament inhumans i sense ànima... només bites, algoritmes i sentiments buits. Quin fred, quina por... quina nova derrota de l’esser humà davant la màquina, vaig pensar, i penso.
Digueu-me involucionista si voleu, però si les revolucions industrials van portar prosperitat amb el sacrifici humà, però també divisió de classes: Creieu que pot passar igual amb un «programa» que ha de llevar la feina a tanta gent i que no té cap ànima ni indici de sentiments per a millorar les condicions de la raça humana? Pot arrasar amb tot allò que tingui encara un hàlit d’humanitat cultural i/o llum d’esperança? Que som davant del creient que no vol que avanci la ciència? Vos ho puc comprar.
Però crec que la I.A., com eina poderosa que ja és, així com el seu impacte en el futur, dependrà de com sapiguem guiar-la a ella (no ella a nosaltres) cap a un desenvolupament humà, sostenible, compatible i ètic. Si no és així... què direm quan siguem l’avi Siset a un hospital o l’avi Sisquet a una sucursal bancària? Homo homini lupus.
