L’amic Rafel era un home entenimentat: prudent, madur en els actes, humil, reflexiu, sensat com pocs, fiable. Sobri però elegant de paraules i generós de fets. D’aquells que quan li parles va fent que sí amb el cap evidenciant que tot ell és orella. Era un home de paraula, però sobretot era un home bo. Disponible. Si li demanaves un favor era ell qui et donava les gràcies. Mirau si era generós que regalava el seu temps a qui l’hagués de menester.
És de les persones valentes que he conegut. Ningú el va fer agemolir, però s’agenollava sempre que calia ajudar algú. Plantava cara quan calia, tanmateix, mai el vaig veure vexar ningú. Tenia un sentit sagrat de la responsabilitat i cooperar amb ell era sinònim de seguretat i eficiència.
Fa pocs mesos, amb 82 anys, encara era caminador de llargues travesses de muntanya, però la salut va fer una girada. En veure que no podia pujar l’escala de casa i conscient que el final arribava amb presses, ho confessà, sense gemegar, amb un nu i elegant: «... se m’està escapant de les mans».
Tenia una envejable veu de baix que destacava a les corals. El seu timbre de veu fosc s’il·luminava contant contes o als centenars de converses que vam tenir davant sa foganya. Soc testimoni de quan els seus travessaven turmentes: amb paraules sempre ajustades i la persuasió de qui ha travessat dotzenes de borrascades, es situava al seu costat i, traient-los del seu col·lapse, els posava en marxa.
El seu estimar segur, discret i senzill l’investia d’una elegància poc comuna.
No ens coneixíem gaire, però potser per atzar, un bon dia ens trobàrem en una conversa compartint la il·lusió de cercar una casa en un bosc per passar-hi els caps de setmana. Érem un petit grupet de famílies amb infants molt petitons. Aquell Rafel, que quasi no coneixia, resultà un home pràctic: en poc temps en va localitzar una prou adequada.
El trinomi «infants», «natura» i «convivència» resultà transformador: de ser diverses famílies que compartíem una casa passàrem a ser una comunitat, un sol «nosaltres»: un «nosaltres» de joves parelles, un «nosaltres» d’infants que exploraven l’entorn conscienciats que el món no és una joguina. Les cròniques d’anècdotes a les sobretaules s’anaren convertint en diàlegs per comprendre millor el que cada u vivia o el que succeïa en el nostre entorn fins a deliberar quina actitud podia ser la més adient.
Els infants percebien la profunditat d’aquella vida en comú amb la cooperació i la solidaritat com normes bàsiques. Cada vegada ens sentíem més concernits uns amb els altres. Tots plegats anàvem desvelant la riquesa d’interessar-se pels altres, de saber-se requerit, de superar la immunitat respecte els altres, de deixar-se afectar, ...
Aquella convivència mai va ser un espai de vulnerabilitat del jo exposat als altres. Allunyant-nos de la ficció de l’individu autosuficient vam entreveure que les virtuts no són qualitats només individuals.
Abans d’acabar, una anècdota representativa: un bon dia els infants van deixar de referir-se cada u al seu «pare» o «papa» i van passar a col·lectivitzar apel·lant-nos com «pare Fèlix», «pare Vicenç», «pare Rafel».
Pare Rafel, pensar en tu m’evoca la immensitat i em reclama situar-me davant la vida com un problema comú, de tots. Mestre de vida, gràcies per moltes coses.
