Fu Man Xú a Ló

- No, només et volia felicitar el sant Fulgenci. Ja sé que és amb un poc de retard, però mai és tard quan arriba.

- Gràcies, Bep. Sempre saps quedar malament. Has de saber que som un lector teu. Ara estic amb «Matèria de Souvenir».

- Sí que vas al dia, Genci. I com va la vida?

- Fatal, tio. Estic a punt de posar una querella contra s’Ajuntament d’Alaior.

- No serà tan greu, homo. Pensa que fan lo que poden. I ja saps allò que diuen: qui fa el que pot no està obligat a més.

- Bep, segons com t’ho miris. A jo m’han arruïnat.

- Vaja, conta, conta...

- L’any passat a Fitur, ja saps que s’Ajuntament d’Alaior hi va pel seu vent que tenim un alcalde d’aquí estoy porque he venido, el MENORCA va dir que Alaior s’obria al mercat del turisme asiàtic. No s’ho va inventar es diari, ja que sortia de s’Ajuntament, fins i tot van posar una foto d’un expert que deia que Alaior tenia possibilitats molt grans amb es turisme xinès. Va ser sa notícia principal. En Gang Li, que així era de nom s’expert, és un professor de la Universitat de Surrey, de la Gran Bretanya. No és una eminència, però sí que sap de què parla. I ell va dir que Alaior s’havia d’obrir al mercat xinès. Després en Benejam va afirmar: «Alaior ofrece la mayor experiencia vacacional que alguien pueda soñar». Fins i tot, que ell sempre reflexiona abans de parlar, va i envela: «sabemos que Barcelona es una ciudad que sí que visitan mucho y esto es una gran oportunidad, ya que desde allí es más sencillo viajar hasta Menorca». Es referia a es xinos. Ho va dir així perquè ho tenc retallat i posat dins un marc. Jo ja vaig veure avions plens de xinos cap a Alaior, Ramal amunt, Ramal avall. Vaig pensar: ja està! Com a bon empresari que som, m’he d’avançar al futur. Posaré un restaurant xinès a Alaior. No n’hi ha cap, cap competència. A més, els turistes xinos comunistes tenen molt de poder adquisitiu. Si Alaior s’omple de turistes xinos, segur que els agradarà recordar sa seva terra amb una gastronomia rememorativa. Així que vaig invertir tots ets estalvis i un parell d’hipoteques per obrir es restaurant. A més, em vaig subscriure a un canal de televisió que tot es dia donen la lliga xinesa de ping-pong, una pasta, però èxit assegurat.

- Sí, ho sé. Un restaurant autèntic, un poc eclèctic, però ben asiàtic.

- Sí, vaig obrir es Fu Man Xu, així jugava amb ses meves inicials Fulgenci Manzano Xúcler, ja saps tu que l’àvi era de Xúcler i li va quedar es nom quan va venir a Alaior de carabiner. A jo encara me diuen es xuclero. A més, que hi ha més xino que Fu Man Xu?

- Ho Xi Min o Mao Zedong. Però Fu Man Xu també em sona.

- A tu et deu sonar sa pel·lícula. Jo no l’havia vista quan vaig posar es nom amb lletres retolades a Impacte Publicitat i es cap d’un drac com a logo. Després va resultar que en Fu Manxú era un criminal aliat amb totes ses societats secretes i malèfiques des continent asiàtic, que feia servir bacils, fongs, virus, estafilococos i altres armes químiques. Total, un heroi. Però es cartell m’havia sortit per un ull de sa cara i no era cosa de canviar-lo. Podem dir que sa cosa va començar malament.

- Abans de prendre una decisió t’has de ben assessorar. Ja ho veus, s’alcalde es va ben assessorar per en Gang Li per afirmar que Alaior aniria ple de xinesos que vindrien des de Barcelona.

- Açò és s’altre. Defineix-me tu «xino»! Persona humana que viu a Xina. És així, no? Però Xina és molt gran. De Kashi a Shangai hi ha cinc mil kilòmetres. És com anar d’Alaior a Nova York. Saps quants xinos hi ha, tot açò ho he estudiat, 1.400 milions, 1.400 milions i cap d’igual. Res, que anem molt errats. Deim xinos i hi fiquem japonesos, coreans del nord i del sud, taiwanesos, hongolenys. Som molt racistes. Ara no em diguis que tots ets xinos te semblen iguals.

- No, no ho diria mai. I em sabria greu que a jo em confonguessin amb un italià, per exemple.

- Sí, tot forma part de s’educació que hem rebut. Abans només hi havia es blancs, que érem noltros, es negres, que eren es pobres, els grocs, que eren es xinos. Però en es indis americans no els deien es rojos, sinó els pell-roja, no fos que qualcú es pensés que ets apatxes eren comunistes. Acurçant, que ja em siulen ses orelles, que jo, per fer-ho bé, vaig contractar un cuiner de cuina xina del nord, un altre de cuina xina del sud, un altre de cuina taiwanesa i un altre de cuina japonesa. T’imagines quatre cuiners en una cuina petita? Sobretot quan es van posar a discutir amb sa dèria de fer cuina-fusió. Bé, resulta que va venir es mes d’abril, es mes de maig, es mes de juny amb el mercat de nit, i jo vaig pensar; sa cosa s’animarà, però no. Fins i tot vaig anar a Barcelona per veure si era de ver, com havia dit es batle, que a Barcelona hi havia xinos. No sé si eren xinos o japonesos, però n’hi havia, i molts! Tots davant la Sagrada Família. Vaig pensar que li hauria d’haver posat Restaurant Gaudí, al meu. Vam salvar s’agost amb Sant Llorenç i ses pomades afroasiàtiques, però es setembre altra vegada cap avall. En resum, que jo no vaig veure cap xino o el que sigui al local, ni tampoc a Alaior. Tu que en vas veure? Tant me fa que siguin de s’orient pròxim, de s’orient mitjà o de s’orient de més enfora. Un dia va entrar una família xinesa i vam pensar, a vam si ara s’anima, però va resultar que eren de Ciutadella. I ara què faig amb es deutes i es quatre cuiners? Que en vols cap tu a ca teva? Ara hi tornen ser, en es Fitur aquest, alerta que no vegi un titular que digui: Menorca se abre al mercado americano, perquè si Xina és gran, Amèrica ho és més.