Article 3: Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.
Article 4: Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud: l’esclavitud i el tràfic d’esclaus són prohibits en totes llurs formes.
Article 5: Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruel, inhumans o degradants.
Ajuntem aquests tres articles perquè tenen en comú el tracte entre persones i perquè ens cal situar-nos en l’actualitat, no fos que en parlar d’esclavatge a casa nostra ens semblés que parlem de temps llunyà.
Quan es diu que «tota persona té dret a la vida», mentre veiem que el nostre ric i culte mar Mediterrani s’ha convertit en la tomba més gran mai imaginada per fugir de la por de viure en unes condicions d’agonia diària, crec que podem entendre que no hi ha «vida» en la desesperació. Tenir una vida que no val res, no és vida, és el contrari del que un té dret a ser en néixer.
Si la societat i cadascun de nosaltres no respectem un dret tan bàsic, estem deixant créixer l’egoisme d’uns quants que per viure millor amb l’esforç dels altres són capaços d’arribar a extrems inhumans.
La privació de llibertat és l’esclavatge que segueix, encara i molt, sent el tràfec de persones. Noies, nois, nens i nenes són abocats a la servitud venuts per hores en bordells o fent feines estressants per enriquir uns aprofitats i la por els té tenallats, perquè ni tan sols els que s’aprofiten de les seves servituds degradants no els ofereixen cap possibilitat de ser lliures.
La nostra societat no és la de les pel·lícules d’esclaus als camps de cotó. No?, jo no n’estaria tan segur veient infants de l’anomenat Tercer Món barallant-se amb les rates per un bocí de menjar als abocadors de les grans ciutats.
Nosaltres reclamem amb tot el dret la seguretat als nostres carrers, però aquesta seguretat mai serà possible si hi ha qui està sotmès a servituds inhumanes i a la desesperació de veure els seus fills, germans o pares en la més absoluta indigència.
A vegades penso si moltes persones que es venen per ajudar als seus, i d’aquestes n’hi ha moltes, no són molt més dignes que els que obtenen diners sigui com sigui per tenir més i més.
Els antics esclavistes tenen carrers i places amb el seu nom de benefactors i els actuals adinerats tenen palaus, iots i prestigi social.
O sigui que la denúncia que representava la Declaració Universal de Drets Humans fa 75 anys, segueix vigent i és absolutament necessari que en siguem conscients per, amb el que estigui a les nostres mans, ajudar a millorar.
No cal ser herois, però tampoc pensar que «mentre jo estigui bé...».
Respectem i serem respectats.
