Si és més important allò que els éssers humans tenim en comú que allò que ens separa, el procés d’acció comunicativa hauria d’orientar-se vers la recerca de l’enteniment. Això no significa que la discrepància i el desacord no trobin el seu moment sinó que, més enllà dels inevitables dissensos i la seva funció dinamitzadora caldria deixar un espai, un horitzó compartit, per a la recuperació dels consensos previs constitutius d’una «comunitat política» capaç de cooperar i «conviure» pacífica i productivament -segons un «Logos» racional i el bon exercici de la «Paraula»-, a la que Aristòtil representava per mitjà de la metàfora orgànica (la del «cos social»). Agafar aquesta metàfora al peu de la lletra seria tant com «idealitzar» la realitat concreta, ocultant-ne els dèficits i contradiccions, però per altre costat tota «fàcticitat» necessita ser conformada des d’una idea prèvia donada primer al pensament, i traslladada posteriorment a la praxi transformadora. Així s’esdevé amb els ideals de Pau, Llibertat, Justícia i Benestar que, en tant que «idees de la raó», es tranformen en exigències ètiques inspiradores de la praxi política i jurídica, en termes aleshores del que caldría anomenar una «ètica de la ciutadania cosmopolita».
Tots els ideals de la raó ho són en un sentit universalista, val a dir, en tant que referits a la condició humana «com a tal» -o condició genèrica-, posada més enllà de la particularitat empírica: si l’individu concret és home o dona, ric o pobre, europeu o africà, català o espanyol, creient o ateu, jueu o musulmà, nadiu o immigrant,... Això ens obliga a distingir entre l’ordre de l’essència i el de l’existència, en correspondència amb allò que ens uneix i ens separa.
Es pot argumentar que l’essència humana genèrica no existeix a cap indret, però el que importa és si la podem pensar i si val la pena lluitar per ella, aprofundir en allò que ens uneix i solidaritza enlloc de en allò que ens contraposa i separa. Pensar idees (essencialitat) és pensar potencialitat humana (no la facticitat que ens ve donada, sinó la que volem «produir»).
L’ésser humà, a dia d’avui, no mostra la consciència genèrica que els reptes de present i de futur ens demanden, sinó una forma de cohesió de «poble» empírica i particularitzada, que podríem relacionar amb el concepte de «nació». Però la convivència entre els nacionalismes en un context de desregulació es mostra conflictiva i propensa a l’hegemonia del principi -suposadament «natural»- del domini del més fort.
La «convivència» de l’home amb l’home es plantetja avui, potser més que mai, en termes de «relacions de domini», com a ancorada en un Estat de Naturalesa hobbesià on «l’home és un llop per a l’home». La tecnologia mateixa -amb el poder destructiu que posa a l’abast nostre- pot accentuar aquesta tendència. No hi ha esperança si no som capaços d’identificar quin és el nostre pitjor enemic: i no és el planeta, ni el clima, no són les catàstrofes naturals, ni les epidèmies «globals», ni tampoc la tecnologia com a tal; l’enemic definitiu de l’home és home mateix, sols que posat ara com «estrangeria» o «alteritat» -per relació a aquell que és pensant només com a amenaça-.
Aquesta és la «lògica» aplicada pels Putins i Netanyahus a l’«alteritat» -Ucraïnesos, palestins... - i, en intensitats distintes, la podem reconèixer en el dia a dia tot just allà a on «identitat» equival a afirmació d’allò propi (meu) per contraposició a allò estrany (d’ells). Aquesta idea es pot formular com a hegemonia del principi (valor absolut de) de «propietat» sols que aplicada al mateix concepte d’«ètnia», en termes de dret preferent sobre el domini del territori, per a la qual cosa es considera com a legítim el recurs a tots (alerta amb la idea de «totalitat»: «todo por la Patria») els mitjans disponibles.
Els matisos són importants, i no és el cas un rebuig absolut al concepte de propietat, sinó tan sols mirar de senyalar la necessitat de posar-hi límits, a fi de no incórrer en una dinàmica d’exclusió i aniquilació d’aquells que es puguin veure com a amenaces per a l’exercici desbocat d’aquell pretés dret absolut. Només la dignitat humana és un valor absolut, i aquest reclama l’assoliment d’una «consciència social» -universal i genèrica- de l’home en tant que home, la qual cosa porta a la prioritat de fonamentar una «ètica de la ciutadania cosmopolita» sobre el principi de convivència pacífica, però no ja interna -o «privativa»- per a una determinada nació, ètnia, classe social o cultura, sinó de manera universal i necessària -racional, en dirà Kant- com a exigència moral de la qual deriven la seva legitimitat els cossos legislatius propis de cada grup humà particularitzat, començant pels mateixos Estats-Nació que entenen trobar-se en possessió del «Dret» de fer un ús desproporcionat de la força amb les conseqüències conegudes de tots. Tot «nosaltres» que generi un «ells» contraposat -tota lògica amic/enemic-, resulta ser fictici.
