Desconec si, com explica la darrera enquesta del CIS, és cert que l’amnistia ocupa el lloc trenta-setè pel que fa a les preocupacions dels espanyols. De ser veritat seria una molt bona notícia i una prova de maduresa de la ciutadania, encara que és evident que, per arribar a aquesta conclusió, s’haurien d’haver fet moltes enquestes, perquè si ens fixem en els dos pols oposats (Junts i ERC per una banda i PP-Vox per l’altra) em sembla evident que aquesta proposició de llei que acaba de ser rebutjada pel Congrés dels diputats (de fet per Junts) ocupa el primer rang en les seves preferències: els uns, per anar-li fent modificacions per blindar-la cada cop més; i els altres, animant els dos jutges de la casa (García Castellón a l’Audiència Nacional i Joaquín Aguirre al jutjat número 1 de Barcelona) per sortejar tota la lletra que s’hi incorpori i perquè no pugui aplicar-se a tot el conjunt de ciutadans involucrats amb el procés que l’independentisme vol que quedin lliures de qualsevol mena de condemna.
Mirar la carrera de les negociacions per afegir més i més circumstàncies a la llei per blindar-la de les urpes dels jutges, i la que també duen a terme alguns magistrats per, a base d’imaginació i ganes, aconseguir que Puigdemont, Marta Rovira i molts altres no puguin ser amnistiats, esdevé un espectacle lamentable que només perdria importància si realment tingués raó el CIS i, en efecte, l’amnistia ocupés el lloc treta-setè en les preocupacions dels espanyols.
Òbviament, no ocupa aquest lloc a la ment de José María Aznar, que, diumenge sí diumenge no, Núñez Feijóo treu a passejar per Madrid com si fos el «Santcristo gros» i perquè ens recordi la seva consigna: «Qui pugui fer-ho, que ho faci; qui pugui moure’s, que es mogui, i qui pugui aportar, que aporti», lema que s’ha pres al peu de la lletra García Castellón que, a la darrera manifestació del PP, van ser corejat pels milers d’assistents com si fos un ídol del roc, tan aviat com el va nomenar la presidenta de Madrid, Díaz Ayuso. I de veritat que s’ho mereixia, si ens atenem a les darreres interlocutòries que ha signat, a les quals, quatre anys després de l’ocupació de l’aeroport de Barcelona per Tsunami Democràtic, ara qualifica el fet de terrorisme, i diu, per acabar-ho d’ajustar, que actuaven amb ànim homicida a les ordres de Carles Puigdemont. I això no és tot, perquè la darrera aportació al serial que escriu aquest jutge ve marcada per una intuïció, a la qual ha arribat després de furgar en la ment d’aquest personatge, al qual també li imputa haver pensat dur a terme un possible atemptat contra el rei.
Però si l’actuació d’aquest jutge em sembla obsessiva i malaltissa, penso que pequen també d’una obsessió semblant els diputats de Junts, quan, dia rere dia, intenten forçar més i més el text d’una proposició de llei que segurament va néixer com a constitucional però que, si el PSOE acaba cedint sense nord —de moment s’ha plantat— farà aigües per tots costats i acabarà sent vulnerable no sols als embats que rebrà de molts dels jutges quan hagin d’aplicar-la, sinó al judici del Tribunal Constitucional i de les instàncies judicials de la Unió Europea.
Tornat als jutges, val a dir que García Castellón no està sol en aquesta campanya orquestrada des de la «independència» del Poder Judicial tan corejada pel PP, que, perquè ens creguem que els magistrats actuen sense pressió, manté segrestat l’òrgan de govern dels jutges des de fa més de cinc anys.
I per si el jutge García Castellón no es bastés per anar augmentant l’aposta cada dia per fer inútil l’amnistia que s’acabi aprovant, ara hi hem d’afegir la decisió del titular del jutjat número 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, que aquesta setmana passada ha vist en la persona de Carles Puigdemont indicis d'un delicte d’«alta traïció» per haver-se reunit personalment amb un ambaixador de Vladímir Putin hores abans de proclamar il·legalment la independència. I és clar, si Puigdemont no és només un terrorista sinó també un traïdor, mai no podrà ser amnistiat amb la llei que ara es tramita.
Jo no dubto que Carles Puigdemont va dur a terme una quantitat ingent de bestieses i fins i tot delictes que poden fregar la malversació, l’alteració de l’ordre públic i la desobediència al Tribunal Constitucional, i que va empènyer el país a un procés francament desgraciat des de tots els punts de vista, que ha causat dolor i decepció en molts dels seus fidels, però d’aquí a considerar-lo un terrorista i un traïdor per haver-se reunit amb un enviat del Kremlin anomenat Nikolay Sadovnikov el 26 d'octubre de 2017, crec que n’hi ha un bon tros.
Sembla que la reunió amb Sadovnikov va existir, però creure que Puigdemont, a través d’aquest interlocutor, aconseguís convèncer Rússia perquè enviés a Catalunya 10.000 soldats i una partida de 500.000 milions de dòlars sempre que, un cop declarada la independència, Catalunya es convertís en un paradís fiscal de les criptomònades, també se’m fa impossible de creure i demostra el gran desgavell on es mou avui la política i algun sector del poder judicial.
Em sembla, per tant, que hem arribat a un grau tan gran de despropòsits per part dels uns i dels altres que es farà mot difícil desfer els nusos que, entre tots, estem fent a la troca de la governabilitat i de la convivència, ja que, si més no per als milers de ciutadans que mou el PP a tota Espanya, és dogma de fe el que afirmen aquests jutges i creuen a ulls clucs que Puigdemont és un terrorista i també un traïdor.
Estant així les coses, després d’escoltar cada dia el discurs únic de Feijóo afirmant que l’amnistia és el final del sistema democràtic, el producte més genuí d’un dictador que s’ha venut als qui volen la desfeta d’una Espanya que s’està esmicolant en trencar-se el principi d’igualtat i que la política del Govern de Pedro Sánchez només es pot definir amb paraules com «humiliació», «indignitat» «corrupció» i «manca d’escrúpols», no ens hem de sorprendre que, amb aquest discurs tan hiperbòlic, acabin triomfant les tesis de Vox, del qual el PP amb prou feines es pot distingir.
Desconec que passarà ara, un cop la proposició de llei que s’ha rebutjat ha de retornar a la comissió de Justícia del Congrés, on ja va ser modificada el passat 24 de gener. No sé tampoc si Sánchez es plantarà i, encara menys, què faran els diputats de Junts. Sabem tanmateix que Junts continua obstinat en la seva política de màxims, oblidant que l'acció del Govern, com la de qualsevol agent polític, té els seus límits. Però també que el fracàs de l'operació amb què tant s'ha compromès el PSOE no reportaria res de bo a l'escena política espanyola, i encara menys per als interessos de Junts.
De tota manera, no puc acabar aquest article sense diu una cosa que res no té a veure amb el binomi PP-Vox, però que em veig obligat a afirmar: És lamentable i francament trist que tants catalans (no sé si molts o pocs, però ben prou) segueixin ballant-la al so d’aquest personatge de fira que és Carles Puigdemont, un autèntic trepaletrep, com diem a Menorca, un home que ha dilapidat el patrimoni polític que Catalunya havia aportat al país des de l’inici de la democràcia i manté segrestat el seu futur.
