Com sempre, exemples:
Diu Coque Malla que ara hi ha una invasió moralista i puritana insuportable i una censura a l’art bassades en qüestions morals progressistes, reconeixent-se progressista ell tot entenent que censurar l’art és com ficar algú a la presó per somiar. També Sabina reflexiona sobre una deriva de l’esquerra que li romp el cor, diu que ara ja no se sent tant d’esquerres perquè té ulls i orelles. Loquillo també fa una cavil·lació important dient que el nomenat «clan de la Ceja» ha fet mal, ja que diu que si aquests critiquen la dreta també poden criticar l’esquerra. La pregunta que queda rere afirmacions així és: Què està passant a la cultura de l’esquerra que fins i tot aquells que s’hi declaren o declaraven ara estan incòmodes?
Per enfilar la resposta a la gens retòrica pregunta hauríem de saber per on va el tarannà polític dels autoproclamats progressistes: Pot ser volen reescriure la història? En aquest sentit, el ministre de Cultura Ernest Urtasun vol dur a terme una revisió de les col·leccions dels Museus Estatals per, diu, superar un marc colonial o ancorat en inèrcies de gènere o etnocèntriques que llasten la visió dels nostres patrimoni, història i llegat artístic. Doncs a mi em preocupen aquestes atribucions ja que entenc que allò que és patrimoni cultural de l’Estat és simplement això: patrimoni. Mai propietat d’ideologies que dicten el que és correcte i el que no.
Per definir lo políticament correcte direm que un «grup social» vol imposar a la resta els seus criteris morals sobre què és l’adequat políticament i quins termes s’han d’emprar per expressar les pròpies creences ideològiques i també quins termes són inadequats a fi de censurar allò que atempta contra la seva pròpia ideologia. Envers aquesta consideració, que no és més que la política de la cancel·lació, Alfonso Guerra, històric número dos del PSOE quan aquest tenia totes les sigles, ha dit recentment que ara hi ha una esquerra que no és progressista, sinó retrògrada i que amb l’etiqueta d’esquerra comet arreu actes reaccionaris.
Entén que s’han tornat puritans i que assenyalen qualsevol cosa que es digui fora del seu dictamen, i això no és llibertat d’expressió ja que diu que lo políticament correcte és antidemocràtic. I per mi que té tota la raó. No es poden posar portes al camp i a més atribuir-se potestat moral per fer-ho.
Altre cas de censura ideològica i atac a la llibertat d’expressió dels altaveus de l’esquerra: Fa pocs dies «El País» ha prescindit dels serveis del filòsof Fernando Sabater, on hi duia 47 anys escrivint.
Ell es demana: «Per què tinc que canviar si defenso allò que ‘El País’ ha sigut sempre?» I jo em demano: És una persona incòmode pel sanchisme? Com Page? Com Felipe? Com els històrics que han fet fora del PSOE per marcar distàncies amb el discurs únic, censurador i sectari del líder?
Sobre Sabater, dir que no ha partit sol. Félix de Azúa també ho ha fet en solidaritat amb el seu amic. Cal dir que l’acadèmic de la llengua, Félix Azúa, que va ser un dels ideòlegs de l’original Ciutadans -que no havia de moure’s mai del seu ideari fundacional- fou col·laborador de Prisa des de la seva fundació...
La pregunta ara torna a ser retòrica: Què ha canviat doncs: el discurs històric, crític i socialdemòcrata o el discurs actual que no et permet més que ser la veu de l’amo? Una frase deixa però Savater on ho clava: «Si ‘El País’ era un diari progressista, de centre esquerra, amb les virtuts i defectes propis del cas, ha passat a convertir-se en un portaveu governamental del pitjor Govern que ha tingut la democràcia espanyola des de la mort del dictador». Blanc i en botella.
Acabant: crec, com Loquillo, que si critiques l’esquerra també has de criticar la dreta, tot i que ell ho digui en sentit contrari. Així que no oblidaré en aquest article defensor de la vella llibertat d’expressió i en contra de la censura moderna, la hipocresia dretana davant un fet de llibertat expressat per la gran Eva Amaral.
La cantant i compositora, en un acte de solidaritat per a companyes de gremi censurades, es va treure la part de dalt de la roba quedant pits a l’aire. «Ho fa per vendre més discs», que «d’Amarals n’hi ha a totes les platges» i estupideses així vaig aguantar per defensar el seu gest. Ara no es venen més discs que fa vint anys simplement perquè el producte musical avui es dóna a conèixer per mitjans digitals que abans no existien. I sobretot, com n’Amaral, no n’hi ha cap, ella que fou també censurada per les ordes puristes d’esquerra a la seva cançó «Sin ti no soy nada» per considerar-la vexatòria contra la dona. El que hi ha són «machirulos» que si es treuen el dalt no passa res... Doncs clar que no ha de passar res, però si ho fa una dona haurem d’agrair no cremar-la a la foguera! Malauradament aquesta hipocresia dretana també és extrapolable a l’altre extrem, al nacionalista, capaç de criticar avui Serrat per cantar en castellà, justament a ell que havia sigut criticat, pels que ara critiquen Amaral, per cantar abans en català. Hipocresia tridireccional. No cal ni parlar de l’humor políticament correcte dels monologuistes... Ay si Pepe Rubianes aixequés el cap!
Com trobo a faltar polítics de la talla de Tierno Galván donant suport a l’explosió de creativitat, colors, diversitat i llibertat al Madrid dels anys 80. Que políticament incorrecte i censurat seria ara si tornés a dir allò de: «¡Rockeros, el que no esté colocado que se coloque, y al loro!». Gràcies, Viejo Profesor. Haurem de seguir escoltant els clàssics. Locus amoenus.
