Pel poc temps que habità l’úter matern en Pau va néixer amb el pes d’un conillet. Els sanitaris i la tecnologia, fent pinya amb l’estimació dels progenitors convertiren la incubadora en un segon úter fins que tots tres poguessin garantir les cures de criança i la vida en l’entorn familiar normalitzat com fem els humans des de fa més de 200.000 anys.
Possiblement, el tret més característic de la reproducció i criança dels humans que persisteix des del paleolític inferior és la cura amorosa dels infants compartida a la tribu com ho evidencia el crani de «Benjamina», aquella criatura greument discapacitada que va viure fa 530.000 anys i va sobreviure fins als deu anys necessàriament atesa de forma continuada per la tribu familiar. Això indica clarament que no sols no va ser rebutjada pel grup, sinó que va haver de rebre més cures que la resta dels infants de la població.
La conclusió és òbvia: alguns homes i dones que habitaren la terra fa centenars de milers d’anys, per una o altra raó, estaven disposats a carregar amb els seus congèneres discapacitats en els seus desplaçaments, a renunciar a part de la seva escassa dieta per a ajudar als membres més desvalguts del grup, i a entendre que la vida té un valor que va més enllà de la seva utilitat o el seu benestar.
Darwin considerava que el primer pas en l’evolució de l’amor hauria estat l’extensió de l’afecte cap als individus menys afavorits, o discapacitats, del grup.
Aquesta ampliació de l’afecte va ser un salt revolucionari, perquè no pot explicar-se per l’acció de la selecció natural i va requerir la presència d’una ment capaç d’entendre que els individus incapacitats, amb baixes o nul·les possibilitats de reproduir-se, també són dels nostres. Amb aquesta idea, Darwin situava un veritable Rubicó de l’evolució humana en la cura de les persones vulnerables que a més ens va fer altament competents per la socialització i per la cooperació entre les diferents tribus possibilitant la supervivència de l’espècie i l’èxit evolutiu.
Bé, tornem a en Pau: la nostra prolongada criança afectuosa és la que, des del paleolític, fa possible que els humans siguem capaços de modular la veu fins a aconseguir amb pocs anys aprendre a produir milers de sons i tonalitats diferents que constitueix la producció de paraules i entonacions tan complexa que compon la comunicació parlada i abasteix l’estructura de la intel·ligència. Sense relacions afectives fiables no apareix la parla amb el grau de complexitat que requereix entre humans.
Per raons que no venen al cas en Pau no visqué la crida a jugar amb la seva veu com fan la majoria d’infantons que exploren entre rialles divertits diàlegs fonètics de provocació amb l’adult que el cuida i que posen en marxa les connexions neuronals que vincularan per sempre fonètica amb pensaments i precisió comunicativa. Com que en Pau-nadó no ho feu es plantà als 18 mesos sense veu: tot ho entenia, però no emetia sons, no implicava la seva veu per correspondre a la comunicació parlada del seu entorn. Es feia entendre amb gestos, mirades i accions. Tanmateix el desenvolupament humà sa requereix l’ús de la precisió conceptual, la participació en converses i la construcció de relats per entendre i gestionar el viure. Tot açò té com condició l’accés a l’ús de la parla. I si la parla es fa amb la veu molt millor que amb altres llenguatges perquè d’aquesta manera es normalitzen els actes comunicatius.
El repte terapèutic ha estat com aconseguir que faci el procés d’exploració i ús de la veu amb tots els matisos necessaris per a la comunicació parlada. L’estratègia terapèutica fou fàcil de decidir: tractant-se d’una tribu familiar avesada al cant com art de relació entre ells i amb els seus amics, amb veus educades amb alta capacitat expressiva..., incorporar a la vida quotidiana el cant com dimensió de relació lúdica amb la criatura. Així uníem riquesa de producció vocal, gaudi comunicatiu, experiència afectiva i interlocució.
Abans de quinze dies en Pau començà a entonar melodies no només com reciprocitat amb els seus adults de referència sinó també com activitat solitària espontània d’autoexploració. I quinze dies més tard deia les primeres paraules per obtenir el que pretenia. I així entrà en l’autopista de les capacitats de cooperació, cognitives i afectives.
Quina felicitat descobrir que les paraules et permeten transformar la vida i compartir la seva complexitat!
