Hi havia un temps en què tot era bastant més clar: el present i el futur quasi es podien tocar. Les persones lluitaven per un ideal, aconseguien el que desitjaven posant els mitjans coneguts i adients als objectius anhelats. Sense oblidar els factors externs –esforç, sort, coincidència, avantatge, propostes- que sempre hi poden estar presents, units a les capacitats individuals.
Amb molts casos, segons la professió o treball obtingut, era necessari superar unes oposicions o passar unes proves per accedir a un lloc de treball estable, que solien aconseguir amb més o menys fortuna les persones preparades, tot i que, per destí, podien acabar vivint a l’altre extrem del país. Es partia d’una situació establerta, que, gradualment, anava millorant sensiblement sense oblidar l’increment de la capacitat crítica individual.
De la mateixa manera, entre certes persones i entitats no s’admetien suborns. Cada persona era responsable del que sabia, el que deia i com ho transmetia. La societat anava evolucionant des d’un comportament una mica rígid a un altre bastant més flexible.
Es tenien uns valors, que donaven suport a la moral natural. Es coneixia i es diferenciava el bé del mal i es procurava ajudar les persones més properes que ho necessitaven i d’alguna manera ho demanaven. D’una forma espontània, rebies i donaves. Donaves i rebies. En general, es caminava acompanyat.
A nivell familiar, els pares (quasi sempre les mares) si no treballaven fora –però sempre hi eren quan se les necessitava- o les àvies, que eren a casa seva quan els al·lots tornaven de l’escola, s’encarregaven de l’educació dels fills.
L’oferta educativa era amplia i variada. S’aprenia gramàtica, llatí, física, química, matemàtiques, també idiomes i un llarg etcètera, sense oblidar la filosofia, la literatura o la història de l’art, que s’estudiava als cursos superiors de batxillerat -quan aquesta formació durava sis anys seguit d’un curs preuniversitari-. Hi havia programes culturals i nombroses possibilitats, que afavorien el seu desenvolupament. Al mateix temps, s’oferia un servei de beques, que permetia als estudiants que destacaven en notes i als joves estudiosos, que volien econòmicament ser independents, poder mantenir-se fins a acabar els seus estudis.
Gairebé tot tendia a estar protegit. Era consistent i bastant ben organitzat: se sabia el que es podia esperar si t’ho proposaves i lluitaves per obtenir-ho. S’estimulava el desig d’arribar a uns objectius. Es potenciava l’esforç per aconseguir-ho amb la consegüent gratificació personal i així, en qualsevol àmbit, tant individual com social, polític; també religiós. Les coses estaven més o menys organitzades.
Presidia un ordre. I açò sense oblidar que, per poc que avancessis, el pensament crític anava fent camí. Es valorava l’equilibri, la serenitat, el ser just, imparcial, honest, inclús sabent la possibilitat que tenia cada persona de fer el contrari del que es podia considerar més oportú. La llibertat era i és un bé necessari a obtenir: la llibertat de pensament i el bé comú compartit.
Independentment de les situacions externes, per cert, avui bastant alterades i deteriorades, arribava un moment, coincidint amb els anys de l’adolescència i joventut fins i tot alguns més, on es posaven a prova els principis que abans es consideraven inamovibles i vàlids.
Possiblement, la vida de tota persona comporta, en general, un paternalisme familiar protector, del qual tendeix a independitzar-se a mesura que va creixent i evolucionant. Com a conseqüència, arriba un moment, en el qual la persona decideix dirigir la seva vida a costa de les creences de la seva infantesa, que sent ja no li serveixen per anar madurant internament. I així, arran d’una actitud cada vegada més crítica, hem vist com han anat caient els dogmes, que donaven seguretat i que cada persona havia necessitat per créixer i creure.
Hem passat d’un món de principis dogmàtics, rigorosament establerts, a una crítica gradual d’aquests mateixos principis, inicialment tinguts per inamovibles. Per açò, a mesura que l’home ha fet ús del seu sentit crític per obtenir consistències científiques sobre l’ésser humà, l’univers o la creació del món, la concepció antiga de conceptes i principis, fins ara sòlida, ha anat trontollant. D’aquesta manera sorgeix la incertesa sobre tantes «seguretats anteriors», establertes a tants nivells: la creació, l’origen i el final de la vida i molts altres dubtes sobre diferents realitats.
I si comparam el temps d’ahir amb el d’avui, veiem com actualment, i en general, fallen el nivell d’aspiració i la confiança en sí mateix per aconseguir els objectius, que ja no estan a l’abast de tothom. Es premia el fracàs, s’incentiva la falta d’esforç i es manté un esperit conformista davant possibles decisions, donat –com hem vist en alguns casos- que un altre pot pensar per tu seduint i atrapant la teva llibertat. Per sort, si hi ha una família sensata al darrera, que pot prevenir i preservar els al·lots i els joves d’aquestes noves tendències, podria estimular i afavorir, en ells, iniciatives de futur. De totes maneres, és encara més perillós el suborn subliminal, pel que la persona pot anar acceptant, sense adonar-se’n, de que està sent modelada per uns principis i uns hàbits que, a la llarga, també podrien insensibilitzar la voluntat i anar canviant un país.
Entre les solucions, podríem considerar la conveniència d’estimular en els fillets i joves la confiança en els seus recursos i capacitats. Ajudar-los a creure en ells mateixos perquè puguin crear pensament crític que els permeti alliberar-se de les influències ambigües i contradictòries.
Si tenim en compta que la vida constitueix una evolució constant que ens permet tendir a la recerca de l’equilibri (ens movem des del desequilibri a l’equilibri) s’espera que cada persona pugui conèixer les seves capacitats i les responsabilitats socials respecte al seu mitjà que, d’aquesta manera, podrà satisfer i viure millor. Competències que també corresponen als estats, com és dotar als ciutadans dels mitjans necessaris perquè cada persona pugui obtenir el benestar individual i social als quals aspira i que, per altre banda, hi té tot el dret.
