En un món tan convuls com el que ens ha tocat de viure, però amb mitjans de comunicació mai pensats, vivim moltes contradiccions que ens obliguen a estar atents per no caure en maneres d’actuar, bé sigui de fet o mentalment, poc respectuoses envers la vida privada de totes les persones. Les intromissions en la vida privada poden ser l’espurna de mals tractaments que avui malauradament són notícia i que s’estenen a tort i a dret, començant creant sospites, atacant la reputació i fent perdre l’alegria de viure dels més febles. Es comença controlant les trucades i s’acaba creant un ambient hostil, quan no de submissió. Fins i tot en les petites comunitats és freqüent la intromissió en la vida dels altres amb comentaris que el poden perjudicar i fins i tot apartar de la bona convivència veïnal.
Article 12: Ningú no serà objecte d’intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d’atacs al seu honor i reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra tals intromissions o atacs.
Article 13: 1. Tota persona té dret a circular lliurament i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.
Article 14: En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n. 2. Aquest dret no podrà ser invocat contra una persecució veritablement originada per delictes comuns o per actes oposats als objectius i principis de les Nacions Unides.
Afegeixo a la reflexió d’aquest tema els articles 13 i 14, perquè crec que la persona també ha de tenir ajuda, no només protecció de la Llei, al dret a cercar dins el mateix Estat el domicili que li garanteixi l’espai necessari per a una vida més digne i justa. El patiment de persones maltractades i la freqüent conseqüència que en pateixen els infants són un crit que cal escoltar i atendre.
Quan ens costa d’acceptar l’arribada de forasters per causes de guerres, fam, o també per haver defensat idees contràries a qui té el poder del moment i amb aquest poder ha creat lleis més per protegir-se que no pas per ser justes, hem de pensar que les persones tenen dret a ser tractades com a tals. I que el tractament no sigui només sobre el paper, que també, sinó en la pràctica.
Com bé diu en un estudi Abel Miró i Comas: «el subjecte dels drets humans no és l’home, sinó aquest o aquell home concret de carn i ossos», i segueix més endavant: «aquest home» és revestit d’una dignitat única, d’una dignitat que el situa com a «la cosa més perfecta de la naturalesa...».
Tots hem conegut o sentit parlar de bona gent que han hagut de demanar asil per fugir de persecucions, pacifistes, pensadors, persones que no s’han doblegat davant la injustícia i que hem de saber acollir dignament, no com una almoina sinó com un deure.
