Una vella rabisca

- Hola, qui és? Que no és molt dematí?

- Si ja són les dotze!

- Ah, vaja, com passa es temps! És que ahir vaig anar a fer es darrer dimarts i sa bereneta va acabar tard, sap?

- Aprofitant fins es darrer segon, eh!

- No, no es pensi. Amb ets anys m’he moderat molt. Però sa tradició és sa tradició i hem de fer ses coses que s’han de fer encara que no sabem molt bé per què les hem de fer.

- No me parli de sa tradició, que fa que m’envaeixi s’angoixa.

- Per cert, no sé amb qui estic parlant.

- Com que no sap qui som! Som na Coloma set peus, sa germana de na Tònia set faldons? No me digui que tampoc no coneix na Tònia. Ella ja mos ha deixat, però va ser un personatge ben popular a Maó, sobretot amb aquella feta des guixons retgirats.

- Conti conti...

- Na Tònia des set faldons    - l’anomenaven així perquè duia set capes de roba, fins i tot a s’estiu-    no se’n podia envenir que a ella no li sortissin es guixons tan gustosos ni tan tendres com a ses seues vesines. Un dia s’exclamava de sa seva mala manya i sa vesina des costat li va dir:    - Per què no proves de retgirar-los? Ell, fa molt bo. -Ja sabeu que retgirar es guixons i qualsevol llegum és tirar-los, tant com bullen, rajolins d’aigua fresca que sembla que aturen un poc es bull, així les han de retgirar i escarrufar-les un poc dins s’olla. Però na Tònia no ho sabia. Vet aquí que al cap d’uns quants dies, sa vesina de na Tònia començà a sentir per sa banda des pati uns crits prou estranys: Oh!, oh!, oh!!!

Que deu ser, açò?, pensava sa vesina. Però tant i tant de cridar la va fer sortir dins es pati i va conèixer que es crits venien de ca na Tònia set faldons.

Oh, oh!, oh!!!, feien es crits, secs, forts cada vegada més.

Na Tònia té cosa, va exclamar sa vesina. – Jo m’hi arribaré. I se’n va as costat, es fica per endins, cap a sa cuina, que era d’on sortien es crits, i veu na Tònia amb es cap damunt s’olla com un que pren fumets, fent un escàndol: Oh! oh!, oh!

Idò què fas?

Lo que vós me vau dir: retgir es guixons..

Sa vesina va esclafir de riure d’aquella germana meva que es pensava que havia d’ablanir es llegum a força de sustos i as cap de mitja hora tot Maó va saber sa recepta de ses mongetes de na Tònia set faldons.

- Però jo encara no sé qui és vostè.

- Na Coloma set peus, coneguda com s’àvia Corema. Sap què va passar? Que quan era petita i encara no hi havia logopedes, quan me demanaven es nom en tost de dir Coloma deia Coroma, i com que era petita, ses amigues mes deien na Corometa. I tant de Corometa, Corometa, quan vaig ser gran vaig ser na Corema. Açò és sa vertadera història de s’àvia Corema. Açò des set peus que representen ses set setmanes entre el dimecres cendrós i la pasqua florida és un producte de merchandising modern. Me van començar a pintar així, amb set peus, i així vaig quedar. I no em sap greu açò, sap? A jo el que em sap greu és que ara sembl una Corema ye-yé.

- Idò, com és açò?

- Perquè jo tenc realment un bon gep a s’esquena, som de nas gros, com en Depardieu, i com que aquells anys encara no visitava n’Escrivà, duc tres berrugues amb pèls que fan por a es fillets. A més, és cert que es menú de sa quaresma aquells anys era de passar fam, deien dejuni i abstinència, però sa veritat és que no teníem un cèntim per fer cantar una òliba. Es bacallà era un peix que ningú no volia, tenia mala fama, era es peix des pobres, o sigui, de sa majoria de gent. El fèiem sobre unes graelles damunt es caliu i li posàvem un rajolí d’oli, que aquells anys era més barat, perquè si fos ara... O sigui, que em van prendre com a símbol de sa vellesa i sa pobresa. En aquell temps, ser pobre i vella no donava per    a moltes alegries, per açò em van crear morruda i rampina, com una vella rabisca. I a jo m’agradava ser una vella rabisca. Era es meu personatge, una vella a la que es fillets li cantaven cançons grolleres i de poc gust. Hi ha fillets que són cruels.

- Sí, me’n record que muare pintava una àvia Corema en un cartró i cada setmana li llevàvem un peu. També em recorda que no menjàvem carn i que els divendres no berenàvem. Fins i tot record un any que vaig anar a la Catedral a cercar es bitllet per s’avi.

- I no recordes es silenci? Com que es silenci és un concepte que no té forma, sa gent no el recorda. Jo sí que el record i l’enyor, aquests dies que arriben. Però no és perquè avorrís s’enrenou. En realitat, va passar que quan vaig tornar gran vaig patir d’acúfens i cada vegada més, fins el punt de no poder suportar s’enrenou que es forma quan hi ha molta gent reunida. Açò em convertí en una persona solitària.

- Sí: una dona gran, amb gep, nas gros i berrugues, els cabells recollits en un monyo, vestida de negre i amb un xal envellit, amb un rosari, unes graelles, un bacallà i un setrill, malhumorada, rampina, i amb set peus, que va perdent un rere l’altre. Això és sa imatge que tenia jo de vostè.

- Idò, i ara què? Jo li telèfon perquè faci arribar sa meva queixa a qui sigui. No pot ser que manipulin d’aquesta manera sa meva personalitat. Em sent espiritualment violada, violentada, vulnerada. Jo vull ser patrimoni immaterial de sa humanitat perquè em deixin en pau. He passat de ser es personatge que feia por a es fillets a ser una padrina amable i simpàtica, amiga des fillets. Ha vist es darrers dibuixos que m’han fet? Jo som sa Corema així com em va retratar en Joan Hernández Mora. Es primer que em va retocar va ser en Miquel Anglada, en Miquelet de Roma, aquell capellà filòsof, que em va baratar el rosari per una espelma. Després va venir en    Tomàs Orell que em va convertir en una àvia amable. En Marc Jesús em va fer ser una jove de pell blava, com aquelles d’Avatar. N’Enric Servera em va baratar es set peus per set coes de peix. En José Bosch me posa un mòbil dins una butxaca des faldons. Na Carmen Vivó em posa minifaldilla i a punt per anar de tardeo. Na Silvia Vivó me pinta embadalida. En Carlos Mascaró em pinta de cara, com aquella àvia amorosa que tots els fillets voldrien tenir. Açò no pot ser, perdoni que li digui. Cada dissabte em treuen per Maó i venen tots els fillets rere meu com si fos el flautista d’Hamelin. Si sa cosa segueix així acabaré esquizofrènica. Ho dic de ver. A veure si tu, Josep, que t’escolten, m’ajudes i fas que recuperem s’àvia Corema de sempre, que açò ja no és tradició ni és res.