El progrés del conjunt social, en contextos igualitaris, deriva de la capacitat de socialització de tots i cadascun dels ciutadans, i això darrer depèn de l’assoliment de certes formes prèvies de consciència ètica, les quals han de ser objectiu preferent de la tasca educativa impartida des del conjunt del cos social -i no únicament des de l’àmbit de l’educació formal-.
L’escola, i en particular el marc de l’escola pública -o el paradigma públic de l’educació-, per tant, juga un paper que va més enllà de la sola inserció laboral. Això deriva del fet de la prioritat absoluta de l’imperatiu del desenvolupament personal integral, el qual demanda, entre d’altres condicions, la de viure -i conviure!- en un context socioeconòmic que el «possibiliti». Aquest context, però, no és quelcom «extern» a l’individu, sinó quelcom «intern» que el constitueix. Cal entendre el context social no com un instrument, sinó com la finalitat mateixa de la praxi ètica transformadora.
Comunitat política i personalitat ètica són dos pols que se retroalimenten en termes de causalitat recíproca o lògica dialèctica, segons una mena de circularitat que pot resultar tant virtuosa com viciosa, de manera que caldrà ampliar la noció d’acció «productiva» -en la línia suggerida per H. Arendt des del moment que introdueix la distinció entre «tasca, treball i acció», així com la distinció entre «conducta» i «acció»-.
Aquestes idees no són tan abstractes com poden semblar. Es tradueixen, en la pràctica, en un aixamplament de l’esfera dels interessos personals -individuals i compartits-, així com de l’horitzó que cadascú considera com a habitat pels «seus», aquells amb qui un es troba «identificat» i es sent compromès a protegir fins a on «sigui necessari».
L’«alçada» dels temps que vivim ens demanda identificar-nos amb la totalitat dels éssers humans en la seva condició de tals, i no només en tant que mà d’obra, o força de treball, ni tampoc en vistes a la pura supervivència de l’espècie, sinó per la definició mateixa del model de vida compartida, la qual configura i determina -en el cas de l’home- la seva essència real. El tràgic destí d’un de sol dels éssers humans (com ara la filleta palestina -Hind Rayab- que morí implorant auxili dins un cotxe rodejada de cadàvers en el context de la guerra de Gaza) és símptoma que hem equivocat el camí, que cal repensar les coses -les de la «humanitat dels homes»- des d’un principi, i que no serveixen les respostes «de manual».
La justícia -que requereix de procediments garantistes- no és equivalent a venjança, i un crim seguirà sent sempre un crim -ni que sigui executat en nom de certs principis abstractes-. Fins fa mig segle el debat ideològic es centrava en el model productiu de béns i serveis, atès a les soles lleis del mercat o planificat i col.lectivista. Avui no serveixen aquests plantejaments reductivistes, i la nova realitat demanda alhora el respecte -en termes de promoció del seu desenvolupament- als drets i llibertats individuals tant com la presa urgent de consciència de la centralitat i la importància del «bé comú», presa de consciència -però- que només pot ser «per part de tots».
El «subjecte» d’aquest «tots» és el que actualment es troba en discussió. Ho constatam en el debat sobre la immigració, la configuració d’una nova realitat multicultural, en el de les qüestions de gènere i moral sexual, o en el de les futures generacions. Quan tendim a protegir allò nostre ens hem de preguntar, de quin «nosaltres» esteim parlant? Si el nosaltres és «genèric», referit a la sola condició humana universalment compartida, aleshores el pensament marxià no ha decaigut, i només en nom d’aquesta consciència s’han assolit els veritables progressos «socials», tan parcials i limitats com se vulgui, però que no deriven de la sola mentalitat competitiva -la teoria política moderna que McPherson anomena de l’«individualisme possessiu»-.
Entrant ja en una societat postindustrial no de la producció sinó de la «informació» -i no per això de la «comunicació»-, els vells antagonismes decauen i perden part del seu sentit. Probablement no ens hem d’ubicar ni en la mateixa modernitat, sinó en la «post-modernitat», a manca de millor nom. La pregunta és si soc capaç d’entendre que al capdavall del meu «jo» s’hi ubica allò que és de tots, i que la llibertat «individual» és també, en ella mateixa, una conquesta social (i reverteix sobre elles). En ser un tret genèric, la llibertat -no la pura arbitrarietat- no és autoreferent en termes individuals o de comunitat particular o identitària, sinó en termes universals, i es realitza únicament en la mesura que el seu producte és la vida bona (una cosa és bona per a mi si ho és al mateix temps per a tots) en sentit indestriable de la «justícia». Existeix un lligam entre llei i justícia, com n’existeix igualment entre justícia i vida pública, i vida pública i eticitat, de manera que la societat democràtica real és la que amplia l’àmbit d’allò que «és de tots» com a condició de possibilitat per al desenvolupament de la vida bona de cada ciutadà en particular.
