La immensa majoria de la població recolza les demandes i la protesta dels pagesos davant la greu situació que passen. Segons una enquesta el 87 per cent dels espanyols els dona suport. A Menorca segurament el percentatge inclús és més elevat. El dilluns els conductors que van patir els embussos per la tractorada foren comprensius i quan els tractors passaven pels pobles eren rebuts amb aplaudiments.
Donar mostres de suport està molt bé i reforça la moral, però el que realment necessiten els nostres pagesos és que comprem els seus productes, encara que açò suposi pagar més. I aquí sorgeix la qüestió de quants menorquins poden i estan disposats a fer-ho, i més en un temps on els preus de qualsevol producte ja estan disparadíssims.
Els pagesos avui dia, pel que diuen, treballen a pèrdues. La situació del camp és molt complexa, ja que no poden competir en preus amb productors estrangers. Així només s’albiren tres camins. Que ho paguin els pagesos (baixant els preus i augmentant les pèrdues); que ho assumeixin els consumidors amb un increment dels preus; o que ho resolguin els contribuents amb els seus imposts donant més ajudes al camp. No hi ha més camins.
És evident que la primera via, la del lliure mercat, no dur enlloc. Implicaria la progressiva mort del sector primari al nostre país i l’abandonament de les finques. Per una qüestió estratègica de sobirania alimentària (és a dir no dependre d’altres per poder menjar davant una situació d’emergència extrema), fa anys que la UE és conscient de la importància de les ajudes públiques per mantenir els nostres pagesos.De fet el 35 per cent del seu pressupost és per pagar les ajudes de la PAC. Per tant, està clar que el camí passa inexorablement per Europa i per la seva burocràcia, que busca evitar que hi hagi gent que es passi de llesta i imposar unes normatives sanitàries i mediambientals necessàries per garantir la qualitat del producte i la supervivència del medi, sense el qual en un futur no hi hauria sector.
