1. Tota persona té dret a una nacionalitat.
2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.
Aquest article pot semblar menor per als que vivim en el que creiem normal i segur, però hem d’obrir els ulls a allò que està passant lluny i no tan lluny de casa nostra.
Si bé entenem que tothom té dret a una nacionalitat, també hem d’admetre que no tothom estigui conforme amb la seva i acceptar que es tingui el dret a canviar.
Les nacions tenen les seves pròpies normes, lleis i costums, que poden ser fins i tot contràries a la consciència d’una persona, grup o col·lectiu i, per tant, n’han de poder discrepar i fins i tot exigir un dret nacional diferent.
Evidentment, cal defugir de la violència per aconseguir-ho, però el dret existeix.
Desgraciadament, les Nacions i els Estats, en gran part, són conseqüència de guerres. Històricament, ha estat així i actualment encara s’està agreujant més. Ho constatem en les dues grans guerres més properes com són les d’Ucraïna amb Rússia o la de Palestina amb Israel.
A qui pot estranyar que el qui es troba atrapat en aquest malson no vulgui canviar de nacionalitat?
Aquest tema va més enllà del que parlàvem en l’anterior article sobre l’emigració. Aquí se’ns diu que endemés les persones tenen dret a una nova nacionalitat.
Ens caldria tenir una visió positiva. Parlem-ne. Si una persona obté una nacionalitat queda compromesa i fermada tant als drets com als deures de la nacionalitat escollida. És a dir; en tenir papers que el reconeixen com a ciutadà li és més fàcil trobar feina, mantenir-se i, no ho oblidem, contribuir amb els seus impostos a l’economia del país. En canvi, el que ha hagut de deixar la seva nacionalitat per diferents raons, que no siguin delicte, com pot ser la manca de feina, la por o la persecució per diferents causes, no es pot veure privat d’una nacionalitat que el reconegui com a persona digna i amb tots els drets de la ciutadania escollida.
Això no vol dir que sigui xauxa, i l’admès a una nova nacionalitat té uns compromisos que ha d’admetre i respectar, com pot ser el treball responsable, la llengua, la religió i els bons costums que tota societat té per la seva convivència.
Pot ser que el tret més important per la desitjada convivència sigui el respecte mutu. El nou vingut s’ha d’esforçar a integrar-se i la nacionalitat receptora ha de crear ambients i possibilitats per afavorir aquesta integració.
Vivim una globalització com mai en la història i aquest fet innegable té unes exigències d’adaptació que cal atendre i entendre. No podem viure junts i tractar-nos com a estranys.
Per sort les noves generacions es comuniquen molt més entre si i potser aconseguiran, per gust o per necessitat, aquesta necessària convivència.
