No pretenc entrar en polèmica amb defensa des català o castellà, -ja n’hi ha prou a diari-, per jo tan important és es català com es castellà. Si rall amb una persona catalana, per educació li rallaré en català. Si rall amb una persona castellana, per educació li rallaré en castellà.
Però jo vaig néixer a Menorca, idò no puc dir que sa meva llengo és es català sino es menorquí. Menorquí que vaig aprendre des meus pares i avis i que estim com a sa meva llengo materna, que es sa que me identifica. Sa llengo que rall cada dia amb sa família i amistats.
És d’agrair que avui en dia, es glosadors menorquins continuïn emprant es menorquí, contribuint així, a que sa nostra llengo materna no es perdi. És més que desitjable, que es menorquí sigui reconegut com a Patrimoni Cultural Immaterial.
Sa llengo, -ses llengos-, no s’haurien d’emprar mai per fer política, sinó per fer cultura. Totes ses llengos són importants culturalment, tant ses majoritàries com ses minoritàries. Ses minoritàries però, són ses qui estan en més perill de desaparèixer. Per tant són ses que més s’han de protegir perquè perdurin.
Es dia 21 de febrer es va celebrar es Dia Internacional de sa Llengo Materna. Dia que va ser proclamat per sa Conferència General de la Unesco es novembre de 1999 amb un objectiu clar, preservar ses llengos natives i minoritàries. Ses llengos adquirides, -apreses-, per cada persona quan neix i en es territori on ha nascut. Sa llengo materna idò ens identifica cultural i territorialment, per tant defensem i conservem sa nostra.
