Sempre que apareix una notícia sobre multes hi ha algú queixós que denuncia un afany recaptatori (dues paraules que gairebé mai es veuen per separat o en un altre context). Hi discrep. Cap ajuntament posa uns radars, una zona blava o expedienta construccions en rústic per recaptar. Encara més, els dirigents tenen més por de perdre vots que ganes de guanyar ingressos.
Una altra cosa és que es multi bé o no. Maó va tenir una mala experiència el 2014 a la plaça Reial, amb muntanyes de sancions a reincidents més o menys conscients de ser-ho que no vam saber mai del tot com van acabar. Una dècada després, en part per aquell precedent, a la mateixa ciutat s’ha actuat amb un excés de prudència, d’incògnit, amb uns radars i càmeres apagats sense dir-ho durant dos anys (i unes eleccions al mig). Una enganyifa, una farsa transitòria, amable per a la butxaca dels infractors però qüestionable des del punt de vista ètic pel que fa al conjunt dels ciutadans.
As Migjorn Gran el problema és, en part, el contrari. La precipitació i els errors de càlcul han derivat en una notificació tardana de les sancions, fet que ha provocat que una part del seu component dissuasiu es perdés (som així, com que no sabem de ningú multat...), i que ara hi hagi prescripcions, dubtes, notificacions massives, crítiques al sistema i, segur, recursos. Però, atenció, no consta que s’hagi sancionat ningú que no fos infractor. Per tant, tothom va tenir l’oportunitat d’evitar les multes. Era fàcil. Només calia conduir com toca, com indiquen els senyals, a poc a poc, amb seny, i, per cert, millorant així la seguretat viària del poble. Una multa no converteix un infractor en la víctima.
Si alguna administració tingués de ver afany recaptatori, sancionaria els que estacionen en doble fila o a la vorera que només és un moment, saluden amb el clàxon i tothom ho ha de saber, la fòbia als intermitents o els que passen dels passos de vianants. Fets habituals i consentits en què les víctimes són els altres.
