Als darrers temps, a Espanya vivim la política a cop de sensació. No intentem analitzar les dades, observar els perquès, cercar una anàlisi objectiva dels fets, sinó que ens movem per impulsos, de manera que un dia ens mostrem contents (o tristos) perquè tal polític és a punt de caure, i l’endemà ens aixequem tristos (o contents) perquè no s’ha produït allò que esperàvem... però que teníem la sensació que succeiria.
És obvi que si l’essència de la política fos mostrar la joia o la pena que sentim davant un esdeveniment polític, no hi hauria res a dir, perquè tots podem tenir fòbies i fílies i res no ens impedeix de manifestar-ho. El que em resulta, però, menys comprensible és que avaluem un determinat fet polític partint d’aquestes fòbies o fílies i no d’una valoració fonamentada en paràmetres objectius.
El cas de les eleccions que van tenir lloc el passat diumenge a Galícia és un exemple clar del que estic descrivint, si ens atenem a les reaccions que, des de la mateixa nit electoral, han protagonitzat els uns i els altres.
En efecte, si fem un esforç de certa objectivitat haurem de veure que la gran victòria del PP (que ho va ser) només pot magnificar-se partint de la sensació que s’havia estès arreu del país que, aquesta vegada, era possible que perdés la majoria absoluta. Però si obviem aquesta sensació, que va fer que uns entressin en pànic i d’altres es mostressin exaltats, i observem les xifres absolutes, veurem que la victòria del PP no té res d’anormal i menys d’excepcional. Perquè aquest partit ha mantingut els nivells de votació de les passades autonòmiques, però ha perdut dos diputats (passant de 42 a 40). A més, és el que ve succeint des de fa 40 anys a Galícia, amb només dues excepcions.
El fet singular (i morbós) és que, en aquestes eleccions, s’havia estès la creença —val a dir que amb algun fonament— que si el PP perdia la majoria absoluta, perillava el lideratge nacional de Feijóo. Ara bé, per poc prim que filem, i més enllà del que hàgim pogut sentir en conèixer el resultat electoral de diumenge, penso que ens hauríem de formular aquesta pregunta: ¿és una victòria a Galícia el que pot marcar a la llarga la consolidació del seu lideratge? Ho dubto, de la mateixa manera que no crec que Feijóo pugui sortir molt perjudicat si el seu partit té una severa derrota a les properes eleccions autonòmiques d’Euskadi, un lloc on és habitual que el PP sigui gairebé irrellevant.
Altrament succeirà si, a les properes eleccions al Parlament europeu, Feijóo consolida i fa créixer la seva majoria davant del PSOE, perquè allí veurem —aquest cop sí a nivell nacional i, a més, en uns comicis que se celebren amb un districte únic— si realment és un líder amb futur. Som molts els qui creiem que el PP guanyarà bé aquestes eleccions (com va guanyar les generals, encara que amb no prou majoria per formar govern), però desconeixem ara quin serà l’abast d’aquesta victòria que, repeteixo, pot ser molt il·lustrativa de quin és el sentiment del país respecte dels conservadors i del seu líder nacional.
Del que no hi ha dubte, perquè els resultats són en aquest camp molt contundents, és que, a Galícia, Feijóo quadruplica els diputats trets pel PSOE, i això és no tant una notícia favorable a Feijóo (perquè el seu partit es troba, pràcticament, on ja era abans de les eleccions) com és desfavorable —extraordinàriament desfavorable—a Pedro Sánchez, que, imbuït d’aquest cesarisme que el caracteritza (com si el PSOE sigui ell i només ell), ha tornat a caure en el mateix parany de les eleccions municipals, on semblava que optava a la batllia de totes les ciutats espanyoles.
Amb aquesta política de terra cremada (que calcina qualsevol candidat autonòmic i qualsevol polític que se li acosta), Sánchez ha experimentat una derrota contundent, que l’hauria de fer reflexionar.
Dit això, i obviant els mecanismes d’una llei electoral absolutament afavoridora dels municipis rurals, pensada fa quaranta anys per Adolfo Suárez i Torcuato Fernández Miranda, i amb un llindar del 5 per cent per entrar al parlament que serveix de tap a totes les minories —aquest establert per Manuel Fraga—, veurem que, fins i tot a Galícia, on sembla que la dreta guany per golejada, la diferència de vots entre els dos blocs no és tan gran com poden donar a entendre els resultats, ja que mentre el bloc conservador format per PP, Vox i Democracia Ourensana va sumar 748.296 vots (el 50’5%), el bloc progressista (format per PSOE, Sumar i Podemos) en va sumar 706.790 (el 47,7%). Per tant, entre un bloc i un altre hi ha només 41.596 vots, que, per mor de la llei electoral vigent, es tradueix en 41 diputats pel bloc conservador per 34 pel bloc progressista.
Això ens duu a una altra qüestió que, en aquestes eleccions, ha tingut molta importància. Em refereixo al gran resultat obtingut pel BNG, liderat per una dona, Ana Pontón, que, com ens recorden els qui han seguit la seva trajectòria política, duu vint anys al Parlament gallec i la gent coneix i identifica perfectament en el camp de la política autonòmica.
A diferència dels polítics socialistes que tan aviat com poden fan el salt a Madrid (mirin si no la nostra comunitat autònoma), Pontón ha estat sempre al preu del canó i és aquest picar pedra diari el que l’ha dut a guanyar la batalla de la proximitat. I de pas, explica el mal resultat del candidat socialista i de la de Sumar que venien del Parlament espanyol llançats a Galícia en paracaigudes.
Els populars, doncs, han mantingut el seu estatus, i això els consolida en el lloc que gairebé sempre han ocupat; i també l’esquerra, però amb un canvi molt significatiu, perquè si a les eleccions de 2020, BNG havia tingut 19 diputats i PSOE 14 (total 33 diputats), ara, el BNG en treu 25 i el PSOE 9 (total 34 diputats). Per tant, el més rellevant de les eleccions passades és precisament la caiguda del PSOE, no del bloc progressista, que guanya un diputat respecte de les passades eleccions.
Seria, però absurd no insistir en la qüestió que resulta la més evident: el gran enderrossall que ha protagonitzat el PSOE, que segurament no s’ha produït pels pactes amb Junts i ERC en favor de l’amnistia i, en definitiva, a causa dels acords presos amb els «enemics d’Espanya», com assegura Feijóo. Sé que aquests acords han estat demonitzat per tota la dreta espanyola sense pietat, però el fet indiscutible és que els vots que ha perdut el PSOE no han anat a la dreta, sinó al BNG, que és un partit que ha defensat públicament la negociació dels socialistes amb Junts, però que, a més a més —i sobretot— s’ha dedicat a tractar les qüestions diàries que interessen als electors.
Per tant, crec que la dreta no ha millorat, sinó que es troba pràcticament allí on ja era, però la qui ha sortit molt tocada d’aquestes eleccions és l’esquerra que podríem denominar «espanyola», és a dir l’esquerra dels partits d’àmbit nacional, perquè a la gran caiguda del PSOE s’hi ha d’afegir l’enderroc total i absolut de Yolanda Díaz i de la seva gran aposta Sumar, que ha quedat molt per darrere de Vox. Per no parlar de Podemos que ha tingut menys vots que el Pacma (el partit animalista). Un absolut fracàs.
